PROGRAMA DE DOCTORADO:“PATRIMONIO ARQUITECTÓNICO: HISTORIA, COMPOSICIÓN Y ESTUDIOS GRÁFICOS” RESUMEN DE TESIS DOCTORAL EN IDIOMA VALENCIANO EL DIBUJO DE ARQUITECTURA EN LA FORMACIÓN DE LA CIUDAD DE ALICANTE: FONDO DOCUMENTAL DEL ARCHIVO MUNICIPAL (1691-1860) Autor: JORGE DOMINGO GRESA Directores de tesis: DRA. CONCEPCIÓN LÓPEZ GONZÁLEZ Catedrática de Escuela Universitaria de la Universidad Politécnica de Valencia DR. GASPAR JAÉN I URBAN Catedrático de Escuela Universitaria de la Universidad de Alicante DEPARTAMENTO DE EXPRESIÓN GRÁFICA ARQUITECTÓNICA. UNIVERSIDAD POLITÉCNICA DE VALENCIA RESUM DE LA TESI EN VALENCIÀ La tesi doctoral titulada “EL DIBUIX D'ARQUITECTURA EN LA FORMACIÓ DE LA CIUTAT D'ALACANT: FONS DOCUMENTAL DE L'ARXIU MUNICIPAL (1691-1860)” estudia els 1.025 plànols d'arquitectura més antics custodiats en l'Arxiu Municipal de la ciutat d'Alacant (AMA). L'àmbit geogràfic estudiat és el terme municipal de la població en els seus límits actuals, sense la illa de Tabarca. L'àmbit temporal és l'interval entre 1691 i 1860: l'any de començament es justifica en si mateix per la destrucció de l'arxiu i dels seus fons en 1691, mentre que la data d'acabament es justifica al mateix temps un motiu extra-gràfic, dos de gràfics, i una raó acadèmica -professional. El motiu extra-gràfic és la demolició de les muralles, produïda en 1860, la qual cosa va obrir pas a la ciutat moderna. El primer motiu raó gràfic és la incorporació —en 1860 i per ordre de l'ajuntament— de la vista de planta dins la documentació gràfica de les sol·licituds de llicència d'obres. La segona raó gràfica és l'aparició, al maig de 1856, del primer plànol fet sobre “paper tela”, obra de l'arquitecte José Fuentes. L'utilització del paper tela, transparent —que es consolida en 1860, amb un considerable nombre de plànols ja fets sobre aquest suport— és resultat en part de la necessitat de rendibilitzar el treball del dibuixant en el procés d'obtenció de diverses còpies, que exigia l'ajuntament per a la sol·licitud de llicència. Aquesta qüestió aparentment banal tindrà una influencia decisiva en el canvi d'estil gràfic dels dibuixos. Finalment, hi ha una altra raó, de tipus acadèmic i professional: la definitiva independització de l'Escola d'Arquitectura de Madrid, que es va segregar de la Real Acadèmia de Belles de San Fernando en 1857, quan es va aprovar la Llei Moyano que posa fi a l'anomenat “cicle acadèmic”. El mètode d'investigació que s'ha utilitzat segueix rigorosament la definició que te la paraula segons el diccionari de la Real Acadèmia Espanyola, és a dir, “la realització d'activitats intel·lectuals i experimentals de manera sistemàtica amb la finalitat d'augmentar els coneixements sobre una materia determinada”. Conseqüentment, el procés de treball ha estat el següent: (A) Digitalització de 1.025 plànols mitjançant escanejat. S'ha realitzat en color i en format TIFF, amb resolució de 300 ppp, la qual cosa garanteix la possibilitat d'una reproducció futura en la qualitat més alta, en qualsevol tipus d'edició impresa professional. S´ha respectat la integritat del document, fins i tot la totalitat de la superfície del suport amb les vores completes. (B) Anàlisi de cadascun dels plànols per a obtenir 24 característiques, de les quals 11 són exclusivament gràfiques, reunides totes en un quadre sinòptic o fitxa individual. (C) Elaboració, sobre la base del treball anterior, d'un catàleg gràfic triple amb cadascuna de les sèries documentals: Policia Urbana, Obres Particulars, Numeració Simple. (D) Anàlisi detallada dels documents seleccionats. En aquesta anàlisi s'aborden amb la mateixa vocació les qüestions purament gràfiques, és a dir, el vehicle gràfic, i les de fons, o la informació transmesa. (E) Obtenció de conclusions generals i particulars a partir de tot el material estudiat. Els documents són els que integren les seccions arxivístiques de Policia Urbana i d'Obres Particulars; s'hi afigen aquelles altres peces de l'anomenat arxiu històric d'Urbanisme, que per no pertànyer a cap de les dues seccions anteriors, només s’identifiquen mitjançant una signatura numèrica. Aquestes últimes han estat integrades, únicament per al nostre treball, en un conjunt documental nou “creat” ací, anomenat “Numeració Simple”. Durant la nostra exposició, cadascú dels documents s'identifica mitjançant la denominació “oficial”, derivada del que hem explicat, o mitjançant un nombre “currens” (N), propi i exclusiu per a la nostra investigació, assignat individualment segons l'ordre d'aparició en el treball. Els documents que s'han seleccionat per a la seua anàlisi en detall —punt (D)— són totes les peces, tret de dos grups perfectament homogenis i identificables, que per aquest motiu són susceptibles d´anàlisi independent en el futur. Aquests estan formats, respectivament, pels plànols de l'edifici de l'ajuntament, i pels plànols de les fonts del segle XVIII. Expressat tot això en xifres, els plànols inclosos en l'estudi detallat d´aquesta tesi són 941 sobre 1025, és a dir, el 92 % del total. L'estudi realitzat ha estat estructurat repartint els fons dins dos grans categories: URBANÍSTICA i EDIFICACIÓ. Cadascuna d'aquestes ha quedat, al seu torn, dividida en els capítols i subcapítols següents: URBANÍSTICA Plànols geomètrics o d'alineacions. * Plànols urbans generals * Plans d'ordenació zonal del segle XVIII * Plànols d'ordenació zonal del segle XIX * Plànol Geomètric General d'Alacant de 1849. EDIFICACIÓ Edificació pública i privada. Dibuix d'aixecament. * Edificació pública. Desamortització de 1821. José Cascant * Edificació privada Edificació pública. Dibuix de projecte: reforma i nova planta. * Edificació pública. Reforma * Edificació pública. nova planta Edificació privada. Dibuix de projecte: reforma i nova planta. * Primeres generacions * Generació intermèdia * Fi de cicle acadèmic Dins una tesi doctoral panoràmica com aquesta, on s'hi analitzen més de mil documents distints, el verb “relacionar” ha estat protagonista indiscutible. Durant tota la nostra exposició, sempre s'ha tingut l'objectiu clar de trobar les possibles connexions entre tantes peces diferents. En URBANÍSTICA, dins cada subcapítol, s'han agrupat els documents seguns un criteri doble, el geogràfic —anàlisi conjunta de peces que pertanyen al mateix entorn urbà— i el de l'autor responsable. Amb aquest tipus de connexió s'ha pogut obtenir una visió global i diacrònica de l'evolució urbana de les zones més importants de la població, com ara el carrer del “Barranquet” —actualment Bailén— o els trams differents de la “fossa” que ofegaven el seu creixement, i també com nombrosos àmbits urbans més, la qual cosa dona sentit al títol de la nostra tesi, que parla de “formació de la ciutat d'Alacant. Per la seua banda, agrupar el material per autor ha fet possibles les comparacions entre l'obra gràfica dels diferents actors urbanistes, amb la conseqüent avaluació del pes específic que ha tingut cadascun en el desenvolupament urbà de la ciutat. El cas més notable és el de l'arquitecte Emilio Jover, personatge clau de l'arquitectura alacantina del segle XIX, al qual s'ha pogut dedicar en exclusivitat, i només en aquesta primera part de la tesi, un apartat complet de conclusions. L'estudi afegit del famós i desaparegut Plànol Geomètric General d'Alacant de 1849, fet per Emilio Jover, ha estat possible mitjançant una restauració digital, obtinguda —dins la investigació de la nostra tesi— a partir d'una còpia antiga aliena a l'AMA, en desús, i pràcticament il·legible. La primera utilització que s'ha fet d'aquesta restauració ha estat relacionar-la amb els diferents plànols geomètrics zonals (posteriors a la redacció del plànol general), gràcies a un estudi comparatiu realitzat amb superposició de documents, destinat a saber el nivell de seguiment o de compliment que havia merescut el Plànol General. Aquesta comparació ha confirmat definitivament les conclusions extretes anteriorment de l'estudi independent dels plànols zonals, en el sentit del seu escàs rigor, que donava lloc a un marge ampli d'interpretació, posposat fins l'acte final de la “tira de cordes”. En EDIFICACIÓ, la forma d'agrupar els plànols ha canviat segons les tres grans categories, és a dir: dibuix d'aixecament públic i privat, dibuix de projecte d'edificació pública i dibuix de projecte d'edificació privada. El dibuix d'aixecament es redueix, en la pràctica, quasi únicament a edificis públics, i més específicament, als plànols fets per l'arquitecte municipal José Cascant quan es va fer la desamortització de propietats de l'Església ocorreguda en 1821. Per això, no ha estat necessari, òbviament, fer cap tipus de classificació dels documents, que han estat analitzats com un bloc homogeni, això sí, procurant establir totes les relacions possibles amb altres documents pertanyents i no pertanyents a l'AMA. En aquest sentit, ha estat molt important, en concret, combinar l'estudi del Convent de les Monges de la Sang amb algun plànol geomètric més antic del mestre Vicente Mingot. Aquest tipus d'estudis combinatius, finalment, ha estat fonamental per a comprendre l'aixecament de l'Hospital de Sant Joan de Déu, mitjançant un plànol geomètric posterior fet per Emilio Jover quan l'edifici ja havia estat demolit. El dibuix de projecte d'edificació pública s´ha estudiat agrupant o relacionant els plànols segons el tema i fent-ne un estudi per ordre cronològic. Aquest mètode ha fet possible arribar a conclusions clares i concretes sobre el funcionament diacrònic d'edificis com ara l'hospital militar i el mercat del malecó, amb identificació i datació de les obres successives que s'hi van fer. També dins l'establiment de relacions entre les peces diferents de l'AMA, cal subratllar, dins aquesta categoria de dibuixos, l'aportació externa fonamental del Plànol Geomètric General de 1849, que permet enquadrar físicament, contextualitzar i comprendre el projecte de reforma del Convent de Caputxiness, de Jorge Porrúa, de 1860. El dibuix de projecte d'edificació privada, per la seua banda, s'ha abordat agrupant els plànols per autor i cronològicament. En aquests documents l'estudi diacrònic era essencial per a poder mesurar l'evolució dels aspectes gràfics. Per la seua banda, l'estudi per autor —possible gràcies a la digitalització prèvia dels fons que permet reproduir-los conjuntament—ha permès obtenir una visió insòlita, impossible d'aconseguire “física” o materialment en l'AMA, ja que les peces es troben classificades amb criteri geogràfic (per carrers). Aquesta forma de conducta ha fet possible una anàlisi completa de l'obra gràfica de cadascun dels autors, amb la formulació consegüent de conclusions independents, que posteriorment es contrasten entre elles amb el criteri cronològic que havíem esmentat abans. Al principi, es podía pensar en una associació fàcil i òbvia d'aquests plànols amb els geomètrics, ja que aquests es redactaven per a definir les alineacions d'aquells. Tanmateix, açò no ha estat sempre el cas, perquè aquest tipus de relació directa només s'ha pogut establir en nou del total de quaranta-un plànols geomètrics del XIX. S'ha descobert una complementarietat molt gran entre el bloc de fons gràfics d'edificació de l'AMA i la historiografia alacantina, segons s´observa després d´analitzar conjuntament les plantes de Cascant i les perspectives del cronista Viravens, que ens ha permès comprovar la gran fiabilitat descriptiva d'unes i de les altres. Hem arribat a la mateixa conclusió amb la comparació d'aquestes perspectives amb els plànols de l'Hospital Militar de Lorenzo Chápuli i, sobretot, amb els del Convent de Caputxines de Jorge Porrúa. Durant l'exposició de la tesi s'han anat formulant distints grups de conclusions específiques o particulars sobre cadascun dels subcapítols enumerats anteriorment. A banda, en el capítol 6, destinat als dibuixos de projecte d'edificació privada, també s'han ofert conclusions individualitzades sobre l'obra gràfica de cada autor. La fase analítica i expositiva acaba amb unes conclusions finals que, atesa la naturalesa diferent dels documents, s'ha estructurat en dos grans grups: URBANÍSTICA i EDIFICACIÓ, afegint finalment les GENERALS, que relacionen tota la matèria. Dins de cadascun dels tres grups de conclusions resultants s'han fet unes subdivisions destinades a facilitar-ne la exposició i comprensió, separant les gràfiques de les extra-gràfiques, que van precedides per les anomenades “contextuals”, que defineixen i justifiquen un seguit de premisses que afecten a cada grup. Pel que fa a les conclusions extra-gràfiques, cal subratllar que, pel seu contingut o missatge, tant els plànols d'urbanística com els d'edificació constitueixen autèntics “recuperadors” de la memòria històrica col·lectiva alacantina, ja que reuneixen, explícitament o implícita, una valuosíssima informació sobre les característiques físiques, tipològiques i compositives d'antics edificis i entorns urbans (aspectes tangibles), però també sobre les tradicions, sociologia, economia, cultura, etc. de la ciutat (aspectes intangibles). Quant a les conclusions gràfiques, resulten fonamentals dos vessants informatives: d'una banda, la vessant purament i estrictament gràfica, i per una altra la referida als aspectes relacionats amb la descripció i la codificació. Per a il·lustrar l'anterior, reproduïm a continuació, parcialment, de forma parcial, les conclusions generals de caire gràfic: (A) El SUPORT és paper verjurat fi o gruixut durant el segle XVIII i principi del XIX, tant en urbanística com en edificació. A partir d'aquestes dates hi ha molta varietat, sense que hi predomine cap tipus. Com a cas singular hi ha el paper sulfuritzat, que s'utilitza només en un projecte d'urbanística. Com a cas important en dibuix d'edificació hi ha el paper tela, que després de la seua introducció en 1856 per part de l'arquitecte José Fuentes, anirà imposant-se durant la resta del segle XIX i principi del segle XX. (B) El REQUADRE només s'utilitza en el 25% dels dibuixos d'urbanística del segle XIX. Tots els plànols de l'arquitecte municipal José Cascant en porten, tant els d'urbanística com els d'aixecament. En dibuix de projecte d'edificació només s'usa en algun cas molt excepcional, com ara el projecte de reforma del Convent de Caputxines, de Jorge Porrúa. (C) El SISTEMA DE REPRESENTACIÓ és sempre el dièdric. (D) La TÈCNICA GRÀFICA en el segle XVIII és l'aiguada, en les seues diferents variants. En el segle XIX es manté el predomini absolut d'aiguades en urbanística, mentre que en edificació hi ha una primera evolució cap al llavat, per a finalitzar amb tècniques basades en ploma-tiralínies que porten a un dibuix de caire marcadament lineal. (E) Les VARIABLES VISUALS ELEMENTALS —punt, línia i taca— s'utilitzen habitualment. La taca té usos molt variats en edificació, mentre que en urbanística és protagonista per a omplir illes d'edificis. (F) Les VARIABLES GRÀFIQUES figura i color s'usen habitualment en totes dues categories, mentre que l'ombra —a diferència del que passa en edificació— té en urbanística un ús molt escàs i generalment impropi, que consisteix a dibuixar amb major valoració alguns dels costats de cada illa de les ordenacions, a manera d'ombra lineal, com a recurs expressiu. (G) La UNITAT DE LONGITUD és la vara valenciana en urbanística, i el pam valencià en edificació, fins que van ser substituits pel metre en 1856. (H) L'ESCALA d'urbanística s'expressa sempre gràficament, i sense cap tipus de normalització. En edificació també predominen les escales gràfiques, fins i tot després de l'adopció del metre però, des d'aquell moment, es normalitzen per complet, i es dibuixen vistes generals de planta i alçat a 1/100, i parcials de detall a 1/10 en tots els projectes d'obres particulars. (I) Les INSCRIPCIONS ALFANUMÈRIQUES es caracteritzen per una presència habitual de “llegendes”, tant en edificació com en urbanística, durant el segle XVIII. Aquest tipus de “llegendes” va desapareixent al llarg del XIX, encara que són abundants altres rètols de tot tipus. No es representa gràficament mai el Nord, ni tan sols en urbanística. (J) No hi ha ACOTACIÓ. (K) El CODI CROMÀTIC que diferencia els elements preexistents dels projectats és variable encara que el color protagonista és el carmí. En urbanística, el carmí identifica les illes existents, mentre que el groc identifica les projectades. Per contra, en edificació, el carmí sol utilitzar-se (tot i que no sempre en el XVIII) per a representar les obres de reforma projectades. Finalment, cal destacar que el coneixement de l'obra gràfica de tots els mestres i arquitectes ha fet possible l'atribució d'autor conegut a molts plànols considerats “sense pare” o anònims, que apareixen relacionats en un annex final específic. 1