RESUM
L'aranya roja, Tetranychus urticae Koch (Acari: Tetranychidae) està considerada el tetraníquid més perjudicial dels horts de clemetins a Espanya. Tetranychus urticae presenta una gran tendència a l'agregació i un alt potencial reproductiu. Viu a la cara inferior de les fulles on forma colònies protegides dels depredadors, acaricides i condicions climàtiques adverses, per la gran quantitat de teranyina que produeix, la qual cosa en dificulta el control i li permet estar particularment adaptada a ambients càlids i secs. La seua activitat alimentícia altera la  respiració i la transpiració normals de la planta. Les fulles infestades, a la zona afectada, es tornen d'un color rovellat, i formen un concavitat característica que coincideix amb un  abombament de la cara superior de la fulla, que també pren un color groguenc. En èpoques de l'any que l'arbre està sotmès a estrès hídric, si es produeixen elevades infestacions d'aquest fitòfag, es poden produir fortes defoliacions. A més, a finals d'estiu, T. urticae pot provocar cicatrius característiques que s'inicien a la zona estilar o peduncular i que en deprecien el valor comercial. Actualment, en els programes de gestió integrada de plagues en cítrics, la recerca s'ha dirigit a la implementació de mesures alternatives de control de T. urticae, com el control biològic. L'objectiu global d'aquesta tesi ha estat la millora del control biològic de T. urticae en clementí com una d'aquestes mesures racionals.
Dins de la gestió integrada de plagues, el coneixement dels efectes secundaris dels pesticides sobre la fauna útil és essencial per a poder compatibilitzar les pràctiques actuals d'ús de pesticides amb la conservació i les amollades augmentatives dels enemics naturals. Se sap que imidacloprid, un insecticida neonicotinoide, és molt eficaç contra pugons i la minadora de les fulles dels cítrics quan s'aplica pel reg, però no ho és contra T. urticae, que es controla principalment amb acaricides. Per aquesta raó, com a primer punt s'han realitzat estudis de laboratori i en vivers sobre la compatibilitat de l'ús del neonicotinode imidacloprid en aplicacions pel reg sobre els paràmetres demogràfics i les amollades inoculatives dels fitosèids Neoseiulus californicus (McGregor) i Phytoseiulus persimilis Athias-Henriot. En condicions de laboratori, alguns paràmetres avaluats en P. persimilis van resultar afectats positivament per imidacloprid. Contràriament, imidacloprid va afectar negativament els paràmetres de N. californicus. Els resultats de camp van demostrar que la combinació d'imidacloprid amb amollades de P. persimilis va ser molt eficaç en la gestió de les principals espècies plaga de plançons de clementí en condicions de viver. 
A continuació, es van estudiar els efectes secundaris d'alguns pesticides recomanats en cítrics sobre els depredadors E. stipulatus, N. californicus i P. persimilis, que fins ara es deconeixien. Els resultats van mostrar que l'oli mineral, etoxazol i spirotetramat, van ser selectius per a aquests tres depredadors. No obstant, l'abamectina va ser moderadament perjudicial i lleugerament persistent, mentre que etofenprox, va resultar ser el pesticida més perjudicial i persistent per a aquests fitosèids. A més, després de completar la llista dels efectes secundaris dels pesticides s'ha vist que E. stipulatus és l'espècie més tolerant, seguit de N. californicus i P. persimilis. Com que aquestes dues últimes espècies es consideren clau per al control biològic de T. urticae en els cítrics a Espanya, es proposa l'ús de P. persimilis com a indicador d'aquests efectes en cítrics, en comptes de E. stipulatus.
Els estudis realitzats sobre el paper del pol·len en el control biològic de T. urticae han demostrat que, en condicions de semi-camp, l'addició de pol·len de Carpobrotus edulis (L.) L. Bolus i de Festuca arundinacea Schreber, independentment de la seua qualitat, no augmenta la capacitat d'E. stipulatus ni de N. californicus per a reduir les poblacions d'aranya. Malgrat tot, la presència d'un pol·len de menor qualitat, en aquest cas el de F. arundinacea, pot evitar que els fitosèids que en depenen no incrementen el seu nombre, com és el cas d'E. stipulatus. Com a conseqüència, la pressió depredadora intragremial que aquest exerceix sobre les altres espècies de fitosèids més eficients en el control de l'aranya disminuiria. Aquest resultat és una possible explicació del control més satisfactori de T. urticae que s'observa en mandariners clementins associats a una coberta de la gramínia F. arundinacea. 
Per a conèixer la distribució espacial dels fitosèids P. persimilis i N. californicus en plançons de clementí, es var fer amollades en plantes joves de clementí. Els resultats van indicar que aquests depredadors presenten diferents pautes de distribució espacial, quan s'exposen a diferents densitats de T. urticae. P. persimilis ha estat trobat predominantment a les fulles, independentment de la densitats de presa, mentre que en el cas de N. californicus, malgrat haver estat més abundant en fulla, en condicions de baixa disponibilitat de presa va mostrar una tendència a fugir cap al troc. La detecció de presa mitjançant tècniques moleculars va indicar que P. persimilis és un depredador més eficient, fins i tot a baixes densitats de presa. A partir d'aquests resultats, en clementí, seria recomanable fer amollades de P. persimilis per focus.