La corrosió dels metalls és un problema de gran importància i abast mundial, tant per a les institucions com per a l'usuari particular. En la lluita contra la tendència natural dels metalls, com l'acer, a oxidar-se, destaca l'aplicació de recobriments orgànics en un intent de ralentitzar el procés de corrosió degut a les elevades prestacions i varietat de productes que aquestos recobriments presenten. El camp dels recobriments en pols és el de major creixement dins del sector de les pintures orgàniques, degut principalment als seus avantatges mediambientals (menys d'un 4% de contingut en solvents volàtils (VOC)) i relatiu baix cost d'aplicació. 
    Els recobriments de tipus epoxi són els més estesos dins dels emprats per a proteccions anticorrosives de substrats metàl·lics com l'acer i l'alumini. Els sistemes epoxi en pols més utilitzats en l'actualitat empren agents de curat latents derivats de la diciandiamida (DICY), com l'orto-tolilbiguanida (TBG). No obstant, els rangs de temperatura i temps que aquest tipus de sistemes necessiten en el procés de curat són relativament elevats (amb temperatures superiors als 160ºC), presentant així dos limitacions substancials: elevats costos d'aplicació i impossibilitat d'aplicar aquests sistemes en substrats termosensibles com fusta i plàstic. D’aquesta manera es fa necessari desenvolupar nous sistemes orgànics en els què es reduïsca la temperatura i el temps de curat. L'ús d'àcids de Lewis com a iniciadors (o catalitzadors) de la reacció d'entrecreuament de la resina epoxi pareix ser una alternativa als sistemes actuals, a pesar que el seu ús en recobriments orgànics en pols anticorrosius no ha sigut encara investigat.
    L'obtenció de les característiques anticorrosives d'una imprimació orgànica aplicada sobre substrat metàl·lic sol realitzar-se per mitjà d'assajos accelerats com el de resistència a boira salina. Al seu torn, atès que el procés de corrosió aquosa és un conjunt de reaccions oxidació-reducció, des dels anys 90 s'utilitzen distintes tècniques electroquímiques per a la seua avaluació, com ara la tècnica d'espectroscòpia d'impedància electroquímica (Electrochemical Impedance Spectroscopy, EIS). No obstant, ambdós tipus de tècniques presenten llargs períodes d'avaluació (entre 1 mes i 1 any), elevat nombre de provetes a assajar i elevats costos de desenvolupament. D'esta manera es planteja la necessitat clara en el sector industrial de trobar mètodes d'avaluació amb menors costos econòmics i de menors temps d'elaboració. 
    En la present tesi doctoral es proposa desenvolupar una tècnica electroquímica accelerada, denominada AC/DC/AC, i l'estudi de la seua viabilitat sobre distints tipus de recobriments orgànics (en pols i cataforétics), així com el seu ús com a ferramenta a l'hora de desenvolupar els recobriments o optimitzar processos d'aplicació i curat.
    En el capítol II de la present tesi doctoral es fa un repàs al marc teòric i antecedents del tema trobats a la literatura, al mateix temps que s'estableixen els objectius marcats en el projecte. En el capítol III es presenten els materials emprats, i en el IV els equips, tècniques i assajos aplicats al llarg de la tesi. El capítol V és el cos principal de la tesi doctoral on es presenta, en forma d'articles, els resultats obtinguts en el transcurs de la realització de la tesi per a, en el capítol VI, presentar les conclusions obtingudes en funció dels objectius generals marcats en l'inici i els resultats del capítol V.