La escultura posible: resistencia y perspectiva del cuerpo en la contemporaneidad Tesis doctoral presentada por Luis Montes Rojas Resumen en Valenciano La nostra tesi: L´escultura possible: resistència i perspectiva del cos en la contemporaneïtat s’estructura en quatre capitols, els quals es troben filats de tal forma que conduïxen al lector dins de una estructura organitzada que busca la demostració de l´hipòtesi plantejada. La Pregunta inicial que guia aquesta tesi és quina és la vinculaciò efectiva entre cos i escultura, i amb esta vinculació pot vindre a dotar de sustentabilitat a l’ interés per fer escultura en la contemporaneitat, Entenent que les idees que definissen els conceptes de cos y escultura no són inmutables, i pel mateix sería possible trobar una relaciò distintiva entre aquests conceptes en mig de les condicións particulars que definissen a la contemporaneitat com temps històric. En virtut d’aquesta construcció que ens permeta establir la manera en que es relacionen el cos y la escultura hui, es necessari establir, en primer lloc, que aquests dos conceptes manquen d’inmutabilitat. És imprescindible corroborar que aquestes són les idees que han evolucionat com resultat de les creences que es manifesten en cada temps històric i que, encara establida aquesta variabilitat, no s´ha trencat la vinculació que fa que l’escultura tinga al cos com referent privilegiat. En un segon apartat intentarem trobar els indicadors d’una crisi general que puga involucrar tant al cos com a l’escultura. Les grandisimes transformacions que es vivencien en el món contemporani han de modificar necessàriament la concepció del propi cos y de la relació amb els altes, i en aquest conflicte l’escultura forçosament s’ha de veure involucrada al ser aquesta representació inequívoca del avatars de la corporeitat. En l’escultoric s’han de veure manifestades les discussions que es proposen en la contemporaneïtat, des de la resistència del cos fins a les invitacions al seu abandó absolut. Per a poder fer un diagnòstic més precís respecte a la situació d’ambdós conceptes en el nostre temps històric busquem una estructura d’anàlisi que ens permeta sondejar aquesta situació. Per a això vam conjuminar els discursos de Virilio i García Cortés per a construir aquesta estructura., identificant tres nivells d’análisi respecte del cos reconeguts en aquests autors. Ambdós parlen de tres categories de cos, identificant un primer nivell biólogic, un segón denominat social, i un tercer que fa refèrencia a la totalitat i el territori, nivells als quals hem de sotmetre ambdós conceptes per a determinar amb meridiana claretat la seua situació en la contemporaneïtat. Aquest análisi conforma el tercer capítol de la tesi. L’últim capítol intenta establir una resposta a la situació del cos, tenint com antecedent que aquest és paradigma de la creació escultòrica i, per tant, sabent clarament que el seu abandó obliga també a la decadència de l'escultura mateixa. Es fa interessant llavors confirmar com artistes contemporanis tornen a afirmar el valor de la matèria i el sensible. En definitiva, valorant el corpori i per tant, validant a l'escultura com categoria plenament operativa en la contemporaneïtat.