RESUM El disseny correcte de les longituds d’ancoratge és un element bàsic i fonamental al disseny d’estructures de formigó armat, no només per raons mecàniques evidents sinó també perquè, en moltes ocasions, aquestes longituds condicionen les dimensions geomètriques dels elements estructurals. Per això, és necessari el coneixement en profunditat dels mecanismes de transmissió de tensions entre l’acer i el formigó en què estan embegudes les armadures, mecanisme conegut amb el nom d’adherència. En nombroses circumstàncies, l’ancoratge de les armadures passives es realitza a zones amb presència de fortes compressions transversals que, d’acord amb les experimentacions dutes a terme, milloren notablement les condicions adherents de les armadures passives. Aquesta situació és habitual en la zona d’ancoratge a l’extrem de bigues, sota la càrrega aplicada en mènsules curtes o l’ancoratge d’armadures als encepats de pilots. Tots aquests exemples corresponen a nucs CCT (compressió-compressió-tracció), en què la compressió transversal està molt relacionada amb l’angle d’inclinació de les bieles comprimides que es produeixen a eixes regions D. Malgrat tot, aquesta circumstància avantajosa no és tinguda en compte a les expressions numèriques que permeten calcular les longituds d’ancoratge incloses a l’EHE. D’altra banda, són ben poques les investigacions en què es considera la pressió transversal com a paràmetre i la major part d’aquestes estan encaminades a l’obtenció de curves ?-?, per al que s’utilitzen configuracions d’assaig que no reprodueixen condicions reals. Per tot això, es va sol.licitar i fou concedit pel Ministeri de Ciència i Tecnologia a l’any 2004 un projecte d’investigació titolat “Estudi teòric-experimental de l’ancoratge d’armadures passives en regions D d’estructures de formigó considerant la pressió transversal”, l’objectiu fonamental del qual és analitzar les condicions d’ancoratge de les armadures a regions D sotmeses a compressions transversal, tant de forma experimental com numèrica. L’objectiu fonamental d’aquesta tesi doctoral és l’anàlisi teòrica i numèrica dels assajos duts a terme en la part experimental de l’esmentat projecte, per a la qual cosa s’ha desenvolupat un model numèric que inclou el comportament adherent en la interfaç formigó-armadura passiva i que ha estat incorporat a un programa de càlcul d’estructures de formigó armat per mitjà d’elements finits. Una vegada implementat el model, s’ha procedit a la verificació i calibrat d’aquest, mitjançant la utilització dels resultats experimentals propis. S’ha realitzat una anàlisi en profunditat d’aquests, per a finalment proposar, dins de les possibilitats, models de predicció de resposta. En darrer lloc es mostra la validesa del model numèric desenvolupat per a la seua aplicació sobre altres assajos disponibles a la bibliografia.