R E S U M


A l'estiu de 88, la MoMA de Nova York va inaugurar l'exposició d'arquitectura en què es mostraven obres que revelaven la deconstrucció de la forma arquitectònica. L'arquitectura que compareix en esta exposició manifesta l'esgotament de l'arquitectura tradicional: des de la moderna funcionalista fins a la postmoderna i nostàlgica. No obstant, dit “esgotament” no és només el formal sinó que, amb molta freqüència, en la literatura arquitectònica no és més que el transsumpte de l'esgotament ideològic en altres àrees del saber.

El fenomen deconstructivista sembla ser un “moment reflex”, una mena de lliscament de l'ocàs de les ideologies a l'arquitectura. Per tant, pot sostindre's que “la deconstrucció arquitectònica” no haguera sigut possible, sense el decurs natural de la postmodernitat com a crítica a la modernitat. El que succeïx és que la teoria deconstructivista, que en la seua genealogia és postmoderna, acaba per deslegitimar inclús a la pròpia postmodernitat. De manera, que si la funció i “l'esperit dels temps” tenien el caràcter de fundant en la modernitat arquitectònica i la recuperació de la memòria i el significat “plurívoc i polifònic” ho eren per a la postmodernitat, la deconstrucció destituïx i inhabilita en certa manera a ambdós al mateix temps. Qualsevol categoria fundant sobre la qual es puga sostindre fiablement una estructura del saber és titlada d'intencionada, contaminant, prejudiciosa. Junt amb esta situació de crítica i desembalatge dels criteris tradicionals de racionalitat, s'advertix en clara sintonia amb el món literari, la impossibilitat d'aconseguir un significant que referisca unívocament i en estat pur a un significat. No hi ha possibilitat de donar amb el significant perfecte. Sempre remet a un altre i després a un altre, en un procés sense fi que ens fa dubtar de la possibilitat de donar amb el significat verdader de les coses i a la fi amb el que les coses són. El propi llenguatge està viciat i esta contaminació convertix en prohibitiva la decisió de poder “comunicar” verdaderament (l'arquitectura és comunicació)  i definir. Res es pot predicar sense caure en l'error. El bell, la veritat, el bo, acaben dispersant-se i absolent-se uns respecte d'altres. La unitat de la realitat esclata generant infinits fragments de què com a màxim es pot predicar això: que són fragments. Pel que el saber esdevé fragmentari i l'ontologia ho és sense cànon: esta és la novetat.

L'arquitectura no Roman aliena a esta situació. En ella mateixa hi ha infinitat de categories fundants, de les quals les més destacades i que han recorregut tot la història arquitectònica han sigut les definides per Vitruvi: utilitas, firmitas i venustas. La interpretació i la consideració d'estos atributs de l'arquitectura en certa manera han recorregut la història amb major o menor intensitat. No obstant, des del moment que la pròpia raó queda inhabilitada per a definir, com es veurà en tota la crítica a la postmodernitat, les categories i atributs de l'arquitectura no sols perden densitat sinó que seran objecte de destrucció, a saber deconstrucció. La utilitat, la bondat, la bellesa, la funcionalitat i la fermesa no són a prioris condicionants de l'arquitectura. En qualsevol cas ho seran si l'arquitecte vol que ho siguen. L'única cosa fundant en el fenomen deconstructivista és que gens hi ha definitiu, tot és inestable i insegur: provisional. Els recursos utilitzats per l'arquitectura a este respecte serà la confusió, el formalisme i a la fi el mer joc. L'arquitectura deconstructivista esdevé mer joc lúdic de formes que es veuran reflectits en els fenòmens de desestructuració, desfuncianalizació i desfamiliarizació, o el que és el mateix: contra la firmitas, contra la utilitas i contra la venustas. 

Els arquitectes deconstructivistes, apel•len amb molta freqüència al fenomen post estructuralista. La literatura inclús referix a l'estructuralisme en clara confusió amb ambdós tendències filosòfiques. Estructuralista és Aldo Rossi. Postestructuralista és Bernard Tschumi. De manera, que per a poder fer-nos càrrec del que l'arquitectura deconstructivista vol reflectir, ha sigut necessària l'exploració filosòfica des del començament en què la pròpia raó i la posició de la realitat es veuen alterades. Tot pareix començar en Descartes, i la Il•lustració.  Des d'allí, la bellesa, inclús la realitat, passa de ser quelcom en els objectes a ser quelcom en els subjectes, iniciant-se un procés de voluntarisme que arribarà a la modernitat i aplegarà als nostres dies. Es tracta d'enllaçar els corrents ideològics que han recorregut la història des de la modernitat, amb la realitat arquitectònica i advertirem que en el cas de la deconstrucció la reflexió respecte del postestructuralisme és merament lineal i que l'arquitectura més que traduir la ideologia deconstructivista a l'arquitectura el que en realitat fa és transferir-la. La transferència comet l'error de considerar que l'arquitectura és mera especulació, quan té poderoses dosis de construcció. La deconstrucció ideològica més que ser un estatut teòric “invulnerable” per a l'arquitectura és en realitat, una hiperestimulació en el procés creatiu. Mai s'havia abordat l'arquitectura destituint a la raó, inclús a la bellesa, a la forma i la funció i proposant merament el pur fluir, la vel•leïtat i el caos com a única eixida.

Junt amb esta situació d'esvaïment i destitució de qualsevol tipus de categoria forta o fundant en el saber, simultàniament es produïx un fenomen sense el qual, no haguera pogut donar-se “la deconstrucció arquitectònica”, a saber les noves tecnologies i la globalització. Les noves tecnologies faciliten el divertiment lúdic perquè alliberen al ens arquitectònic de finalitats unívoques inclús dels propis límits de l'objecte arquitectònic. En resum, la deconstrucció és un fenomen postmodern que no sols cancel•lar a la modernitat sinó que clausura a la postmodernitat. Té el caràcter de conclusiu i de fi d'època: un crit final. “És el cant d'un cigne”.