RESUM 
Per la seua elevada biocompatibilitat, resistència a la corrosió i resistència específica, entre d’altres, el titani és àmpliament utilitzat en el camp de la biomedicina. No obstant això, la seva rigidesa resulta elevada comparada amb la de l’os cortical humà, la qual cosa genera problemes per debilitament ossi. D’altra banda, malgrat que es considera un material bioinert, és necessari desenvolupar rugositat superficial, amb una porositat i mida de porus adequada per a permetre el desenvolupament ossi i reduir així el temps de recuperació del pacient. A més, l’elevada reactivitat del titani en dificulta el processament, ja que la reacció amb elements intersticials deteriora en gran manera les propietats que té.
En aquesta investigació s’han desenvolupat peces poroses de l’aliatge Ti6Al4V, amb una rigidesa similar a la de l’os cortical humà i resistència suficient per a permetre’n l’ús com a implant. Per a fer-ho s’han emprat dues tècniques pulvimetal•lúrgiques distintes, com són la sinterització de microesferes i el mètode d’espaiadors.
L’estudi previ de reactivitat mostra una interacció màxima sobre gres i alúmina, i una reacció mínima sobre ítria, cosa que va conduir a l’obtenció de les millors propietats mecàniques i menor fragilització.
Les peces poroses de Ti6Al4V desenvolupades per sinterització de microesferes presenten una porositat oberta i interconnectada, amb una grandària de porus proporcional a la grandària de les microesferes. Presenten una rigidesa inferior al 40% de la del material sòlid, amb unes propietats mecàniques que augmenten amb la temperatura i el temps i evolucionen de forma inversa amb la grandària de la microesfera, que és el paràmetre de major influència.
Per contra, les peces obtingudes pel mètode d’espaiadors presenten una porositat tancada i aïllada. La rigidesa d’aquestes oscil•la entre un 20 i 65% en relació a la del material sòlid i, igual que la resta de propietats mecàniques, depèn principalment del contingut en bicarbonat. No obstant això, resulta de gran importància eliminar l’espaiador immediatament després de la compactació, amb la finalitat de minimitzar el risc de reactivitat per un contacte perllongat amb aquest.
D’altra banda, l’estudi de la resistència a la corrosió de les peces obtingudes mitjançant la tècnica d’espaiadors ha posat de manifest com la porositat dificulta determinar amb exactitud la velocitat de corrosió. Tanmateix, no s’observen diferències significatives entre les peces desenvolupades i una de forja.
De la mateixa manera, resulta complex millorar, mitjançant l’aplicació de tractaments tèrmics, la resistència a fatiga i les propietats mecàniques de les peces poroses. Encara que al laboratori sí que s’ha assolit un afinament de la microestructura sense que s’origini reactivitat, en els forns convencionals no és possible assolir l’anomenat afinament sense fragilització.