Els taulers llosa de formigó pretesat són una tipologia habitualment emprada a Espanya per a resoldre estructures de passos superiors. El seu optimització presenta un gran interés per a aconseguir dissenys més econòmics, que permeten un major aprofitament dels recursos que requerixen. No obstant això, l'optimització d'este tipus d'estructures a penes ha sigut objecte d'atenció per part dels investigadors en optimització estructural. A més, les escasses contribucions en esta matèria han patit d'un caràcter extremadament teòric, que ha dificultat la seua aplicació per part d'enginyers projectistes.
L'objectiu d'este treball ha sigut el d'aplicar tècniques d'optimització estructural a esta tipologia. S'han emprat tècniques metaheurístiques, perquè permeten plantejar el problema d'una manera més complex, la qual cosa s'ha aprofitat per a una definició completa del tauler i de tots els seus components, alhora que ha permés imposar totes les comprovacions que la normativa exigix per a este tipus d'estructures.
Després d'una exhaustiva revisió bibliogràfica, que han permés conéixer l'estat de l'art en optimització d'estructures de formigó, s'han definit les característiques del problema. Per a això s'ha hagut de distingir els taulers alleugerits dels massissos, atés que ha resultat impossible considerar a un un cas particular de l'altre. A continuació s'ha implementat un programa informàtic que inclou les funcions següents: generació aleatòria d'un tauler, comprovació automàtica d'un tauler, avaluació del seu cost a partir dels mesuraments completes de tots els seus components, i tres algoritmes d'optimització heurística. 
Els algoritmes d'optimització implementats estan basats en tres metaheurístiques, pertanyents als denominats algoritmes de millora local: cristal•lització simulada (SA), acceptació per llindars (TA), i algoritme del fadrinot (OBA), que han resultat eficaços per a l'optimització d'altres tipologies estructurals de formigó. Per a la calibratge dels algoritmes s'han efectuat proves amb diferents parametritzacions. La comparació dels resultats ha permés descartar l'algoritme OBA per mostrar una menor eficàcia per a les parametritzacions assajades. Els algoritmes SA i TA, al contrari, mostren resultats molt semblants, per la qual cosa s'han efectuat proves d'inferència estadística consistents en diferents test d'hipòtesis. Els resultats no han sigut capaços de determinar l'heurística més eficaç de les dos. A més, aplicant la Teoria dels Valors Extrems, s'ha estimat que els millors resultats aconseguits amb els dos algoritmes diferixen en menys del 0.15% respecte al cost de l'òptim global del problema.
Finalment, s'ha estudiat el nombre de reinicis necessaris per a aconseguir solucions de qualitat amb una probabilitat prou alta, emprant un criteri d'estabilització de mitjanes i desviacions típiques.
Amb això s'ha dissenyat un algoritme d'optimització, que combina trenta-cinc reinicis amb el SA i altres tants amb el TA. Este s'ha aplicat a quatre tipus de tauler, representatius dels que s'utilitzen habitualment en passos superiors freqüents en la pràctica. Els resultats mostren quals són les característiques dels taulers òptims: els taulers alleugerits són sempre més econòmics que els massissos, inclús per a les menors llums considerades (17 m); els taulers optimitzats milloren en un 13% els costos mitjans estimats d'estructures reals; i finalment, els taulers optimitzats mostren quanties de formigó baixes, esvelteses i quanties d'armadura activa moderades, i quanties relativament altes d'armadura passiva.