El rostro sintético en el arte contemporáneo. antecedentes, estrategias y casos

Abstract

[ES] En esta tesis doctoral se analiza la representación del rostro sintético en la práctica artística contemporánea a partir de sus antecedentes y estrategias procedimentales.

En el primer capítulo se estudia el inicio de la representación del individuo en la pintura alrededor del siglo XV, especialmente aquella fundamentada en la combinación de fragmentos faciales a partir de tipos ideales con el fin de obtener retratos particulares, y cuyo ejemplo más paradigmático lo encontramos en el uso de las cartillas académicas.

En el segundo capítulo se estudian las prácticas fotográficas relacionadas con el ámbito científico durante el último cuarto del siglo XIX, ya que dieron lugar a estrategias de representación vinculadas con el rostro sintético. Tanto la antropometría judicial de Alphonse Bertillon, que supone una evolución de la combinación de fragmentos iniciada con las cartillas académicas, como el retrato compuesto desarrollado por Francis Galton, basado en el promedio de la imagen, no persiguen producir la representación de un particular sino obtener la de un tipo.

La primera parte de la tesis permite, por lo tanto, seleccionar dos estrategias de representación del rostro sintético (la combinación de fragmentos faciales y el promedio de la imagen) para guiar el desarrollo de la investigación y analizar su impacto en el arte contemporáneo. En la segunda parte de la tesis se estudian ambas estrategias en el siglo XX a través de los sistemas de composición facial utilizados en el ámbito judicial, la imagen digital y el uso del procedimiento del morphing. En la tercera parte de la tesis se estudian ambas metodologías en las prácticas artísticas contemporáneas, analizando la obra y trayectoria de una serie significativa de artistas activos entre la década de los ochenta y los dos mil, que han utilizado el concepto de rostro sintético en sus obras.

De este análisis advertimos que en el retrato pictórico, el tipo es producido de un modo deductivo, siguiendo cánones establecidos, y el particular de un modo inductivo, por un proceso de ensayo y error; mientras que con la aparición de la fotografía analógica y su posterior evolución en el contexto de la representación social, en un primer momento, y con la aparición de la fotografía digital, en su segunda fase, podemos afirmar que, inversamente, el particular se obtiene de un modo deductivo, a través de un dispositivo mecánico: la cámara fotográfica, y el tipo es generado de un modo inductivo, a través de los procedimientos aquí estudiados: la combinación de fragmentos faciales y el promedio de la imagen.

[CA] En aquesta tesi doctoral s'analitza la representació del rostre sintètic en la pràctica artística contemporània a partir dels seus antecedents i estratègies procedimentals.

En el primer capítol s'estudia l'inici de la representació de l'individu en la pintura al voltant del segle XV, especialment aquella fonamentada en la combinació de fragments facials a partir de tipus ideals a fi d'obtindre individus particulars, i l'exemple dels quals més paradigmàtic el trobem en l'ús de les cartilles acadèmiques.

En el segon capítol s'estudien les pràctiques fotogràfiques relacionades amb l'àmbit científic durant l'últim quart del segle XIX, ja que van donar lloc a estratègies de representació vinculades amb el rostre sintètic. Tant l'antropometria judicial d'Alphonse Bertillon, que suposa una evolució de la combinació de fragments iniciada amb les cartilles acadèmiques, com el retrat compost desenvolupat per Francis Galton, basat en la mitjana de la imatge, no persegueixen produir la representació d'un particular sinó obtindre la d'un tipus.

La primera part de la tesi permet, per tant, seleccionar dues estratègies de representació del rostre sintètic (la combinació de fragments facials i la mitjana de la imatge) per guiar el desenvolupament de la investigació i analitzar el seu impacte en l'art contemporani. En la segona part de la tesi s'estudien totes dues estratègies en el segle XX a través dels sistemes de composició facial utilitzats en l'àmbit judicial, la imatge digital i en l'ús del procediment del morphing. En la tercera part de la tesi s'estudien totes dues metodologies en les pràctiques artístiques contemporànies, analitzant l'obra i trajectòria d'una sèrie significativa d'artistes actius entre la dècada dels vuitanta i els dos mil, que han utilitzat el concepte de rostre sintètic en les seves obres.

D'aquesta anàlisi advertim que en el retrat pictòric, el tipus és produït d'una manera deductiva, seguint cànons establits, i el particular d'una manera inductiva, per un procés d'assaig i error; mentre que amb l'aparició de la fotografia analògica i la seua posterior evolució en el context de la representació social, en un primer moment, i amb l'aparició de la fotografia digital, en la seua segona fase, podem afirmar que, inversament, el particular s'obté d'una manera deductiva, a través d'un dispositiu mecànic: la càmera fotogràfica, i el tipus és generat d'una manera inductiva, a través dels procediments ací estudiats: la combinació de fragments facials i la mitjana de la imatge.

[EN] The objective of this PhD thesis is to analyse the representation of the synthetic face in contemporary art practices through its background and procedural strategies.

The first chapter studies the representation of the individual in art as it rose around the fifteenth century. The focus sets on the combination of facial fragments taken from ideal types in order to obtain a particular face, and its most paradigmatic example, the use of academic cards.

The second chapter studies the photographic practices developed in the scientific field during the last quarter of the nineteenth century. These photographs used close strategies to the synthetic face. Both the judicial anthropometry of Alphonse Bertillon, which implies an evolution of the combination of fragments initiated in the academic cards, and the composite portrait developed by Francis Galton, based on the average of the image, no longer seek to produce the representation of a particular person but a type.

The first part of the thesis selects two strategies of representation for the synthetic face (the combination of facial fragments and the average of the image), in order to structure the dissertation. The second part of the thesis studies both strategies in the twentieth century through the facial composition systems in the judicial field, the digital image and the use of the morphing programs. The third part of the thesis studies both methodologies in contemporary art practices, by selecting artists who worked on synthetic faces between the eighties and the two thousand.

From this analysis we conclude that, in the pictorial portrait, the type is produced in a deductive way, according to stablished standards, and the particular one in an inductive way, following a trial and error method, whereas, firstly, with the appearance of analog photography and its subsequent evolution in the context of social representation, and, in a second phase, with the appearance of digital photography, we can affirm that, conversely, the particular is obtained in a deductive way, through a mechanical procedure: the photographic camera, and the type is generated in an inductive way, through the methods that have been studied here: combination of fragments and average of the image.