Juan Andrés i els jesuïtes exiliats: entre l'expulsió d'Espanya (1767) i la restauració de l'Orde (1814)

Abstract

[CA] A l'abril de 1767 més de cinc mil membres de la Companyia de Jesús, molts d'ells ho­mes de reconegut prestigi intel·lectual i de gran rellevancia social i política, van ser obli­gats a deixar les seues cases i dirigir-se cap als ports des dels quals serien estranyats del nostre país i de totes les possessions d'ultramar. La historiografia reconeix des de fa temps que el seu estranyament va tenir causes fonamentalment polítiques, i ho ex­plica per la capacitat d'influencia religiosa, cultural i social acumulada pels jesui'tes i per una serie de disputes derivades d'aquest predomini que ells havien pogut contro­lar fins llavors pero que en els últims anys del regnat de Ferran VI i primers del de Car­les III es van resoldre amb la derrota dels ignasians davant els seus molts enemics. No obstant açò, la qual cosa per a aquells homes va significar una tragedia vital de la major envergadura, per a la historia del pensament espanyol va suposar el principi d'una etapa particular, especialment productiva, caracteritzada per una gran obertura de mires cap a les tendencies intel-lectuals europees i un sincer nacionalisme cultural hispanic que va ser­vir tant d'avançada cultural espanyola a Italia com de via de comunicació del pensament espanyol amb el de la resta d'Europa.