La escultura arquitectónica en terracruda: análisis tecnológico basado en la evidencia histórico-arqueológica y el estudio del conocimiento tradicional

Abstract

[ES] La presente tesis profundiza en el saber metodológico, material y simbólico del tipo de bien cultural categorizado como "escultura arquitectónica en terracruda", dirigiéndolo a dilucidar los problemas conservativos que le son característicos. Para ello parte de la hipótesis según la cual el empleo simbólico de la tierra con fines espirituales es el que habría conducido al desarrollo de un método o conjunto de técnicas encaminadas a la representación de la divinidad mediante este material, las cuales podrían mostrar un patrón de elaboración común repetido a lo largo del tiempo y preservado hasta nuestros días. En la verificación de dicha hipótesis se emplea un enfoque multimodal, comparando: los datos obtenidos del estudio de la bibliografía histórico-arqueológica, la documentación del conocimiento tradicional conservado en el noroeste de la India y algunas áreas del Himalaya y los análisis de muestras de ejemplos de esculturas arqueológicas de entre los siglos V y X d.C., procedentes en los yacimientos budistas de Tepe Narenj y Qol-e-tut (Kabul, Afganistán). Los resultados demuestran la existencia de un patrón de elaboración común y por lo tanto la conexión de este tipo de obras con un saber milenario preservado durante más de 2.000 años en algunas regiones de Asia. Con ello, no sólo se amplía el conocimiento científico que hasta hoy se tenía de esta clase de obras y se sientan las bases para un protocolo de actuación dirigido a mejorar su conservación en caso de ser halladas en contexto arqueológico, si no que los resultados ofrecen una nueva perspectiva de estudio, a la vez que sirven para inspirar futuras líneas de intervención más acordes con su naturaleza y significado.

[CA] La present tesi aprofundeix en el saber metodològic, material i simbòlic del tipus de bé cultural categoritzat com "escultura arquitectònica en terracrua", dirigint-lo a dilucidar els problemes conservatius que li són característics. Per fer-ho parteix de la hipòtesi segons la qual l'ús simbòlic de la terra amb finalitats espirituals és el que hauria conduït a el desenvolupament d'un mètode o conjunt de tècniques encaminades a la representació de la divinitat mitjançant aquest material, les quals podrien mostrar un patró d'elaboració comú repetit al llarg de el temps i preservat fins als nostres dies. En la verificació d'aquesta hipòtesi s'ha emprat un enfoc multimodal, comparant: les dades obtingudes mitjançant l'estudi de la bibliografia històrico-arqueològica, la documentació del coneixement tradicional conservat al nord-oest de l'Índia i algunes àrees de l'Himàlaia i les anàlisis de mostres d'exemples d'escultures arqueològiques d'entre els segles V i X dC, procedents en els jaciments budistes de Tepe Narenj i Qol-e-tut (Kabul, Afganistan). Els resultats demostren l'existència d'un patró d'elaboració comú i per tant la connexió d'aquest tipus d'obres amb un saber mil·lenari preservat durant més de 2.000 anys en algunes regions d'Àsia. Les dades obtingudes no tan sols amplien el coneixement científic que fins avui es tenia d'aquesta classe d'obres, posant les bases per a un protocol d'actuació dirigit a millorar la seva conservació en cas de ser trobades en context arqueològic, sinó que també ofereixen una nova perspectiva d'estudi, alhora que serveixen per inspirar futures línies d'intervenció més d'acord amb la seva naturalesa i significat.

[EN] The present thesis delves into the methodological, material, and symbolic knowledge of a type of cultural heritage categorized as "architectural sculpture in terracruda" to elucidate the conservation problems that are characteristic of it. To this end, it is based on the hypothesis that the symbolic use of "earth" for spiritual purposes is what would have led to the development of a method or set of techniques aimed at the representation of the divinity through this material, which could show a common pattern of elaboration repeated over time and preserved to the present day. A multimodal approach is used to verify this hypothesis, comparing the data obtained through the study of the historical-archaeological literature, the documentation of traditional knowledge preserved in north-western India and some areas of the Himalayas and the analysis of archaeological samples of sculptures from the 5th to 10th centuries A.D., from the Buddhist sites of Tepe Narenj and Qol-e-tut (Kabul, Afghanistan). The results demonstrate the existence of a common pattern of elaboration and therefore the connection of this type of works with a millenary knowledge preserved for more than 2,000 years in some regions of Asia. This not only broadens the scientific knowledge of this type of work and lays the foundations for an action protocol aimed at improving their conservation in case they are found in an archaeological context, but the results also offer a new perspective of study, while serving to inspire future lines of intervention more in line with their nature and significance.