La barraca valenciana. Història i recuperació d’una arquitectura resilient

Abstract

[EN] The Valencian barracks constitute one of the living examples of vernacular Mediterranean architecture. Throughout history, they have been a part of the social reality in the Valencian Community as a reflection of its inhabitants, their professions and their way of understanding and exploiting the land. Although this architecture reached its maximum expansion in the 19th century, the barrack started to be replaced during the 20th century due to many social and economic changes. Currently, only a few examples are still preserved, a disappearance explained mainly due to the loss of use. Nevertheless, the resilient capacity of the vernacular architecture could turn into a fundamental tool in the recovery, providing new uses to the barracks that could assure the survival of this architectural heritage that preserves a large part of the popular constructive knowledge of Valencian people and that represents an example for the future of sustainable architecture which is a result of its surroundings and its existing resources.

[CA] La barraca valenciana constitueix un dels exemples vius d’arquitectura vernacla mediterrània. Al llarg de la història ha format part de la realitat social de l’entorn de la Comunitat Valenciana com a reflex dels seus habitants, dels seus oficis i de la seua forma d’entendre i explotar el territori. Si bé aquesta arquitectura va arribar a la seua màxima extensió al segle XIX, la barraca va començar a substituir-se al llarg del segle XX degut a nombrosos canvis socials i econòmics. En l’actualitat es conserven només un grapat d’exemples, una desaparició que s’explica principalment degut a la pèrdua d’ús. Tot i això, la capacitat resilient de l’arquitectura vernacla bé podria esdevenir una eina fonamental en la seua recuperació, aportant nous usos a la barraca que puguen assegurar la supervivència d’aquest patrimoni arquitectònic que conserva gran part del saber popular constructiu del poble valencià i que representa un exemple per al futur d’una arquitectura sostenible que és fruit del seu entorn i dels recursos existents.

[ES] La barraca valenciana constituye uno de los ejemplos vivos de la arquitectura vernácula mediterránea. A lo largo de la historia ha formado parte de la realidad social del entorno de la Comunidad Valenciana como reflejo de sus habitantes, de sus oficios y de su forma de entender y explotar el territorio. Si bien esta arquitectura llegó a su máxima extensión en el siglo XIX, la barraca comenzó a ser sustituida a lo largo del siglo XX debido a numerosos cambios sociales y económicos. En la actualidad se conservan tan sólo un puñado de ejemplos, una desaparición que se explica principalmente debido a la pérdida de uso. A pesar de ello, la capacidad resiliente de la arquitectura vernácula bien podría convertirse en una herramienta fundamental en su recuperación, aportando nuevos usos a la barraca que puedan asegurar la supervivencia de este patrimonio arquitectónico que conserva gran parte del saber popular constructivo del pueblo valenciano y que representa un ejemplo para el futuro de una arquitectura sostenible que es fruto de su entorno y de los recursos existentes.

[FR] La baraque valencienne constitue un des exemples vivants de l’architecture vernaculaire méditerranéenne. Tout le long de l’histoire, elle a fait partie de la réalité sociale de l’entourage de la Communauté valencienne comme reflexe de ses habitants, de ses métiers et de sa façon de comprendre et d’exploiter le territoire. Bien que cette architecture soit arrivée à son étendue maximale au XIXe siècle, la baraque a commencé à être remplacée le long du XXe siècle à cause de nombreux changements sociaux et économiques. Actuellement, seulement quelques exemples sont conservés ; cette disparition s’explique principalement à cause de la ruralperte d’usage. Malgré cela, la capacité résiliente de l’architecture vernaculaire pourrait bien devenir un outil fondamental de sa récupération en apportant de nouveaux usages à la baraque pouvant assurer la survie de ce patrimoine architectural conservant une grande partie du savoir populaire constructif du peuple valencien et qui représente un exemple pour l’avenir d’une architecture soutenable étant le fruit de son entourage et des ressources existantes.