Resumen:
|
[ES] La talla es uno de los procesos escultóricos más antiguos. Se trata de una técnica sustractiva en la cual, partiendo de una masa sólida, se da forma a la materia mediante el corte, cincelado o abrasión.
Este medio, ...[+]
[ES] La talla es uno de los procesos escultóricos más antiguos. Se trata de una técnica sustractiva en la cual, partiendo de una masa sólida, se da forma a la materia mediante el corte, cincelado o abrasión.
Este medio, que se popularizó en el pasado y fue preferido por artistas como Fidias, Miguel Ángel, Brancusi o Barbara Hepworth, implica un proceso lento y laborioso, un desarrollo pausado. Es, en este sentido, un quehacer disonante en el contexto social actual, cuyo modo de vida, rápido y agitado, no lo asumiría con naturalidad en el sistema artístico. Y su uso, en el arte de hoy, ha decaído hasta condicionarlo con la expresión "estar pasado de moda".
Esta investigación analiza, desde aproximaciones cuantitativas y cualitativas, lo que se configura como un corpus documental para presentar una guía de artistas contemporáneos, cuyas poéticas siguen mostrando el protagonismo de este tipo de procedimiento escultórico. De este modo, intentamos argumentar razonadamente que no solo resiste al paso del tiempo, sino que ha logrado adaptarse a nuestro contexto creativo actual.
[-]
[CA] La talla és un dels processos escultòrics més antics. Es tracta d'una tècnica subtractiva en la qual, partint d'una massa sòlida, es forma la matèria mitjançant el tall, el cisellat o l'abrasió.
Aquest mitjà, que ...[+]
[CA] La talla és un dels processos escultòrics més antics. Es tracta d'una tècnica subtractiva en la qual, partint d'una massa sòlida, es forma la matèria mitjançant el tall, el cisellat o l'abrasió.
Aquest mitjà, que es va popularitzar en el passat i que va ser el preferit d'artistes com Fídies, Miquel Àngel, Brancusi o Barbara Hepworth, implica un procés lent i laboriós, això és, un desenvolupament pausat. En aquest sentit, és una tasca dissonant en el context social actual, atés que, la manera de viure actual, ràpida i atrafegada, no ho assumiria amb naturalitat en el sistema artístic. A més, el seu ús, actualment, ha decaigut, fins al punt d'haver estat etiquetada com una tècnica "passada de moda".
En aquesta investigació s'analitza, des d'aproximacions quantitatives i qualitatives, el que es configura com un corpus documental, per tal de presentar una guia d'artistes contemporanis, les poètiques dels quals segueixen mostrant el protagonisme d'aquest tipus de procediment escultòric. D'aquesta manera, intentem argumentar raonadament que aquesta tècnica no sols resisteix al pas del temps, sinó que ha aconseguit adaptar-se al context creatiu actual
[-]
[EN] Carving is one of the oldest sculptural processes. It is a subtractive technique through which starting from a solid mass the material is shaped by the cutting, the chiseling or the abrasion.
This means, which ...[+]
[EN] Carving is one of the oldest sculptural processes. It is a subtractive technique through which starting from a solid mass the material is shaped by the cutting, the chiseling or the abrasion.
This means, which became very popular in the past and which was preferred by artists such as Phidias, Michelangelo, Brancusi or Barbara Hepworth, involves both a slow and laborious process and also a measured development. According to this, it is a dissonant work in the contemporany social context, whose fast and hectic lifestyle would not assume it as a natural issue into the artistic system. Moreover, its use in today's art has declined such an extent that these days it is considered as"out of fashion".
This research analyses what it is configurated as a documentary corpus from both qualitative and quantitative approaches, in order to introduce a guide of contemporary artists whose poetics go on showing the importance of this kind of sculpture technique. In this way, we are trying to argue thoughtfully that it has not only resisted the passage of time but it has also been able to adapt it to our current context.
[-]
|