Sostenibilitat i territori. Una lectura d acord amb les categories vitruvianes

Abstract

[EN] In architecture, the concept of sustainability with regard to the territorial dimension is expressed in its criteria for the organization and management of the territory and refers to the use of land and its resources, the preservation of historical, landscape and natural heritage, the control of the hydrogeological system, as well as the strategies for productive, cultural and economic development. These issues, which regulate the location, construction and transformation of entire settlements, infrastructures, facilities and environmental reserves, can be managed from the act of composition, with a careful approach both in terms of form and in terms of the space and environment that are being modified. By breaking down the syntactic process of four Italian design proposals developed between the 1970s and the beginning of the current century, it is possible to deduce within them the application of the six Vitruvian categories: ordinatio (preparing specifications), dispositio (designing the forms) distributio (allocating the costs), eurythmnia (dynamics), symmetria (commensurability) and decor (functionalism) which, tending towards the optimization of the design effort, are revealed as operational foundations that intrinsically contain the authentic principles of sustainability. Indeed, to compose well is to compose sustainably , on all scales of building, since it includes in its own design questions of an environmental nature related to the economy of resources and space as well as their of use and modification.

[CA] En arquitectura, el concepte de sostenibilitat atenent la dimensió territorial s’expressa en els criteris d’organització i gestió del territori i es refereix a l’ús del sòl i als recursos, a la preservació del patrimoni històric, paisatgístic i natural, al control del sistema hidrogeològic , així com a les estratègies de desenvolupament productiu, cultural i econòmic. Aquestes qüestions, que regulen la ubicació, la construcció i la transformació d’assentaments sencers, infraestructures, equipaments i reserves mediambientals, poden ser controlades des de l’acte compositiu, amb un enfocament curós tant en el pla de la forma quant a l’espai i al medi ambient que es modifiquen. A través de la descomposició del procés sintàctic de quatre propostes projectuals italianes elaborades entre els anys setanta i principis del segle actual, és possible deduir-ne l’aplicació de les sis categories vitruvianes (ordinatio, dispositio, eurythmia, symmetria, decor i distributio) que, tendint a l’optimització de l’esforç projectual, es revelen com a fonaments operatius que contenen intrínsecament els autèntics principis de la sostenibilitat. De fet, un “compondre bé” és un “compondre sostenible”, a totes les escales del construir, ja que engloba en propis gestos també qüestions de caràcter mediambiental, relatives a l’economia dels recursos i de l’espai i dels seus processos d’ús i de modificació.

[ES] En arquitectura, el concepto de sostenibilidad a la gran dimensión se expresa en los criterios de organización y gestión del territorio y se refiere al uso del suelo y a sus recursos, a la preservación del patrimonio histórico, paisajístico y natural, al control del sistema hidrogeológico, a las estrategias de desarrollo productivo, cultural y económico. Estas cuestiones, que regulan la ubicación, la construcción y la transformación de enteros asentamientos, infraestructuras, equipamientos y reservas medioambientales, pueden ser controladas desde el acto compositivo, con un enfoque cuidadoso tanto en el plano de la forma cuanto en referencia al espacio y al medioambiente que se modifican. A través de la descomposición de los procesos sintáctico-proyectuales de una serie de proyectos contemporáneos, es posible deducir dentro de ellos la aplicación de las seis categorías vitruvianas que, tendiendo a la optimización del esfuerzo proyectual, se revelan como fundamentos operativos que contienen intrínsecamente los principios auténticos de la sostenibilidad. De hecho, un componer bien es un componer sostenible , en todas las escalas del construir, ya que engloba en propios gestos también cuestiones de carácter medioambiental, relativas a la economía de los recursos y del espacio y de sus procesos de uso y de modificación.

[FR] En architecture, le concepte de durabilité considérant la dimension territoriale s’exprime moyennant les critères d’organisation et de gestion du territoire et concerne l’emploi du sol et les ressources, la préservation du patrimoine historique, paysager et naturel, le contrôle du système hydrogéologique, ainsi que les stratégies de développement productif, culturel et économique. Ces questions, qui règlent la localisation, la construction et la transformation de peuplements entiers, d’infrastructures, d’équipements et de réserves environnementales, peuvent être contrôlées à partir de l’acte compositionnel, avec une approche soigneuse soit sur le pan de la forme soit sur l’espace et l’environnement qui se modifient. À travers la décomposition du processus syntactique de quatre propositions de projets italiennes élaborées entre les années soixante-dix et le début du siècle actuel, il est possible d’en déduir l’application des six catégories vitruviennes (ordinatio, dispositio, eurythmia, symmetria, decor et distributio) ), lesquelles, visant à l’optimisation de l’effort de projet, s’avèrent être des fondements opératifs contenant intrinsèquement les principes authentiques de la durabilité. En fait, un « composer bien » est un « composer durable », à toutes les échelles de la construction, puisque cela englobe aussi, avec des gestes propres, des questions à caractère environnemental, relatives à l’économie des ressources et de l’espace et des processus d’emploi et de modification.