Contraemplazamientos. Heterotopías artísticas desde la luz y la espacialidad

Abstract

[EN] Counter-sites. Artistic heterotopias from the light and spaciality

The expansion of spatialized devices of the exhibition -galleries, art centres, museums- analysed by Rosalind Krauss in 1979, has supposed an inadequacy between a model of absolute space, without fissures, and some particular artistic practices. The collision of the two aspects which José Luis Brea shows as critic legacies of the denial of the art institution, the site-specificity as long as the dematerialization of the artistic object, admits, from our point of view, one of the possible strategies for the real contestation of the space we inhabit, of the irreducible sites which define it. Together with this hypothetical collision we may add the light as constructive (in)material, as an element which is able to blur the physical and intangible boundaries of the space which is arranged in abstract, rigorously and steadily, where the context is redefined from the light and spaciality. On March 14, 1967 Michel Foucault addresses the conference "Des spaces autres". There he proposes a new spacial analysis called heterotopology, origin of the present research. The contestation of the contemporary space is explained by the heterotopic spaciality, real counter-sites, opposite to the utopic spaciality, spaces "without a real site". The utopic spaciality crisis, developed as much by the "futuristic utopias" as by the "self-contained building", was evidenced on March 16, 1972 when Minoru Yamasaki's Pruitt Igoe residential complex project started being demolished, where the utopia turned into distopia. The contestation through the heterotopic spaciality, as well as its genuine chance, place us in the artistic practices developed since the site-specifity and the dematerialization of the artistic object during the second half of the twentieth century and the beginning of the twenty-first century. The display and systematic approach to the practices have been taken under consideration by means of a timeline. These artistic practices, regarded as effective heterotopic counter-sites, allow, in the words of Deleuze and Guattari, the opening of "smooth" spaces formed by events in the urban space, the most "striated" space of all. For that reason, we have intended to question the light and spaciality in suggested artistic interventions as elements which enable the production of space-time experiences "others". These allow tactics of resistance, suspension or/and contestation of the hidden presence of the sacred contemporary space. Nowadays some of the analysed artistic interventions, such as "City Slivers" (1976) or "Untitled Cutting-Claraboya" (1971) by Gordon Matta-Clark, have become negative deterritorializations, heterotopic counter-sites of compensation, effective reterritorializations defenders of "lost territories", for the reason that, such as Deleuze and Guattari warned us, never believe that a smooth space will suffice to save us.

[ES] Contraemplazamientos. Heterotopías artísticas desde la luz y la espacialidad

La expansión de los dispositivos espaciales de exposición -galerías, centros de arte, museos-, analizada por Rosalind Krauss en 1979, ha supuesto una inadecuación entre un modelo de espacio absoluto, sin fisuras, y ciertas prácticas artísticas. Las dos vertientes que señala José Luis Brea como herencias críticas de la negación de la institución arte, la especificidad de ubicación y la desmaterialización del objeto artístico, su colisión admite, desde nuestro punto de vista, una de las estrategias posibles para la impugnación real del espacio que habitamos, de la irreductibilidad de emplazamientos que lo define. Junto a esta hipotética colisión cabe añadir la luz como (in)material constructivo, como elemento capaz de desdibujar los límites físicos e intangibles del espacio que lo organizan de forma abstracta, rígida y estable, donde el contexto queda redefinido desde la luz y la espacialidad. El 14 de marzo de 1967 Michel Foucault pronuncia la conferencia "Des espaces autres". En ella propuso un nuevo análisis espacial el cual denominó "heterotopología", génesis de la presente investigación. La impugnación del espacio contemporáneo se ha articulado desde la espacialidad heterotópica, contraemplazamientos reales, frente a la espacialidad utópica, espacios "sin lugar real". La crisis de la espacialidad utópica, desarrollada tanto por las "utopías porveniristas" como por el "edificio autosuficiente", quedó evidenciada el 16 de marzo de 1972 mediante el inicio de la demolición del complejo residencial de Pruitt Igoe proyectado por Minoru Yamasaki, donde la utopía se convirtió en distopía. La impugnación a través de la espacialidad heterotópica, así como sus condiciones de posibilidad, nos sitúan en las prácticas artísticas desarrolladas desde la especificidad de la ubicación y la desmaterialización del objeto artístico en la segunda mitad del siglo XX e inicios del siglo XXI. La visualización y sistematización de las prácticas estudiadas se ha llevado a cabo mediante un timeline. Dichas prácticas artísticas, entendidas como efectivos contraemplazamientos heterotópicos, permiten, en palabras de Deleuze y Guattari, la apertura de espacios "lisos" formados por acontecimientos en el espacio de la urbe, espacio "estriado" por excelencia. Por ello, hemos pretendido cuestionar la luz y la espacialidad en propuestas de intervenciones artísticas como elementos posibilitadores de generar experiencias espacio-temporales "otras" que permiten tácticas de resistencia, suspensión y/o impugnación de la sorda sacralización del espacio contemporáneo. En la actualidad, algunas de las intervenciones artísticas analizadas, como "City Slivers" (1976) o "Untitled Cutting-Claraboya" (1971) de Gordon Matta-Clark, han devenido desterritorializaciones negativas, contraemplazamientos heterotópicos de compensación, efectivas reterritorializaciones valedoras de "territorios perdidos", ya que, como bien nos advirtieron Deleuze y Guattari, nunca hay que pensar que para salvarnos basta con un espacio liso.

[CA] Contraemplaçaments. Heterotopies artístiques des de la llum i l'espacialitat

L'expansió dels dispositius espacials d'exposició -galeries, centres d'art, museus-, analitzada per Rosalind Krauss en 1979, ha suposat una inadequació entre un model d'espai absolut, sense fissures, i certes pràctiques artístiques. Els dos vessants que assenyala José Luis Brea com a herències crítiques de la negació de la institució art, l'especificitat d'ubicació i la desmaterialització de l'objecte artístic, la seua col¿lisió admet, des del nostre punt de vista, una de les estratègies possibles per a la impugnació real de l'espai que habitem, de la irreductibilitat d'emplaçaments que ho defineix. Al costat d'aquesta hipotètica col¿lisió cal afegir la llum com (in)material constructiu, com a element capaç de desdibuixar els límits físics i intangibles de l'espai que ho organitzen de forma abstracta, rígida i estable, on el context queda redefinit des de la llum i l'espacialitat. El 14 de març de 1967 Michel Foucault pronuncia la conferència "Des espaces autres". En ella va proposar una nova anàlisi espacial la qual va denominar "heterotopologia", gènesi de la present investigació. La impugnació de l'espai contemporani s'ha articulat des de l'espacialitat heterotòpica, contraemplaçaments reals, enfront de l'espacialitat utòpica, espais "sense lloc real". La crisi de l'espacialitat utòpica, desenvolupada tant per les "utopies esdevenidores" com per el "edifici autosuficient", va quedar evidenciada el 16 de març de 1972 mitjançant l'inici de la demolició del complex residencial de Pruitt Igoe projectat per Minoru Yamasaki, on la utopia es va convertir en distopia. La impugnació a través de l'espacialitat heterotòpica, així com les seues condicions de possibilitat, ens situen en les pràctiques artístiques desenvolupades des de l'especificitat de la ubicació i la desmaterialització de l'objecte artístic en la segona meitat del segle XX i inicis del segle XXI. La visualització i sistematització de les pràctiques estudiades s'ha dut a terme mitjançant un timeline. Aquestes pràctiques artístiques, enteses com a efectius contraemplaçaments heterotòpics, permeten, en paraules de Deleuze i Guattari, l'obertura d'espais "llisos" formats per esdeveniments en l'espai de la urbs, espai "estriat" per excel¿lència. Per això, hem pretès qüestionar la llum i l'espacialitat en propostes d'intervencions artístiques com a elements possibilitadors de generar experiències espai-temporals "altres" que permeten tàctiques de resistència, suspensió i/o impugnació de la sorda sacralització de l'espai contemporani. En l'actualitat, algunes de les intervencions artístiques analitzades, com "City Slivers" (1976) o "Untitled Cutting-Claraboya" (1971) de Gordon Matta-Clark, han esdevingut desterritorialitzacions negatives, contraemplaçaments heterotòpics de compensació, efectives reterritorialitzacions valedores de "territoris perduts", ja que, com bé ens van advertir Deleuze i Guattari, mai cal pensar que per a salvar-nos n'hi ha suficient amb un espai llis.