El pabellón de Noruega de Sverre Fehn en la Exposición Universal de Bruselas de 1958. Espacios diluidos en el tiempo

Abstract

[EN] This thesis aims to research about the Norwegian pavilion projected by Sverre Fehn for the World Exposition 1958 in Brussels as an example of those architectures conceived as fleeting and over time has become eternal. The history of architecture is written primarily on permanent buildings; however it could establish a parallel development through those buildings that were born without that condition and, precisely for this reason, could advance to more ambitious destinations. The research covers the spatial and constructive project decisions during its development. Location, structure, materiality and lighting were the basis on which the architect is supported for a single purpose: create a space capable of representing their country at a particular time in its history and for a defined space of time. For better understanding, the thesis presents, in a preliminary phase, two frames of contextualization which approximate its understanding. Firstly, the concept chosen on the relationship between time and architecture. This is a research on the duration and permanence of the elements that define the space, from its most abstract concept to its most tangible interpretation. Secondly, the 1958 Universal Exposition in Brussels is presented as historical, social and architectural context, essential to position the building as a particular time.

This thesis, in addition to recognizing the value of the building, also aims to praise the attitude of the architect, Sverre Fehn. His continued presence and commitment to architecture were first transmitted directly to the project and, later, the building built. This intensity finally defined the space that the public could enjoy for just six months built the building remained.

[ES] La presente tesis pretende investigar el pabellón noruego de Sverre Fehn para la Exposición Universal de 1958 en Bruselas como ejemplo de aquellas arquitecturas concebidas como fugaces y que el paso del tiempo ha convertido en eternas. La historia de la arquitectura está escrita fundamentalmente en torno a edificios permanentes; no obstante se podría establecer un recorrido paralelo a través de aquellos edificios que nacieron sin esa condicion y que, precisamente por este motivo, pudieron avanzar hasta destinos más ambiciosos. La investigación trata de recorrer la intensidad proyectual y constructiva de cada una de las decisiones que el proyecto toma a lo largo de su desarrollo. Lugar, estructura, materialidad e iluminación fueron las bases sobre las que el arquitecto se apoyó para conseguir un único fin: crear un espacio capaz de representar a su país en un momento concreto de su historia y durante un espacio definido de tiempo. Para su correcta comprensión, la tesis plantea, en una fase previa, dos marcos de contextualización que permiten aproximar su entendimiento. En primera instancia, se expone el marco escogido sobre la relación entre el tiempo y la arquitectura. Se trata de una investigación sobre la duración y la permanencia de los elementos que definen el espacio, desde su concepto más abstracto hasta su interpretación más tangible y cotidiana. En segunda instancia, se presenta la Exposición Universal de 1958 en Bruselas como marco histórico, social y arquitectónico, indispensable para poder situar el edificio en su tiempo y contexto concretos.

Esta tesis, además de reconocer el valor del edificio, pretende también ensalzar la actitud de su arquitecto, Sverre Fehn. Su presencia sin descanso y su dedicación hacia la arquitectura fueron transmitidas directamente primero al proyecto y, más tarde, también al edificio construido. Dicha intensidad acabó definiendo el espacio que el público pudo disfrutar durante los escasos seis meses que el edificio permaneció construido.

[CA] La present tesi pretén investigar el pavelló noruec de Sverre Fehn per a l'Exposició Universal de 1958 a Brussel·les com a exemple d'aquelles arquitectures concebudes com fugaces i que el pas del temps ha convertit en eternes. La història de l'arquitectura està escrita fonamentalment entorn d'edificis permanents; no obstant es podria establir un recorregut paral·lel a través d'aquells edificis que van nàixer sense eixa condició i que, precisament per aquest motiu, van poder avançar fins a destins més ambiciosos. La investigació tracta de recórrer la intensitat proyectual i constructiva de de cadascuna de les decisions que el projecte pren al llarg del seu desenvolupament. loc, estructura, materialitat i il·luminació van ser les bases sobre les quals l'arquitecte es va recolzar per a aconseguir un únic fi: crear un espai capaç de representar al seu país en un moment concret de la seua història i durant un espai definit de temps. Per a la seua correcta comprensió, la tesi planteja, en una fase prèvia, dos marcs de contextualització que permeten aproximar el seu enteniment. En primera instància, s'exposa el marc triat sobre la relació entre el temps i l'arquitectura. Es tracta d'una investigació sobre la duració i la permanència dels elements que definixen l'espai, des del seu concepte més abstracte fins a la seua interpretació més tangible i quotidiana. En segona instància, es presenta l'Exposició Universal de 1958 a Brussel·les com a marc històric, social i arquitectònic, indispensable per a poder situar l'edifici en el seu temps i context concrets.

Aquesta tesi, a més de reconéixer el valor de l'edifici, pretén també exalçar l'actitud del seu arquitecte, Sverre Fehn. La seua presència continuada i la seua dedicació cap a l'arquitectura van ser transmeses directament primer al projecte i, més tard, també a l'edifici construït. Aquesta intensitat va acabar definint l'espai que el públic va poder gaudir durant els escassos sis mesos que l'edifici va romandre construït.