|
Abstract:
|
No source explicitly supports the assumption that Greeks and Romans did not practice polyphony, nor does any surviving source point to the contrary. The second remark of Girolamo Mei remains in force nowadays: in contemporary ...[+]
No source explicitly supports the assumption that Greeks and Romans did not practice polyphony, nor does any surviving source point to the contrary. The second remark of Girolamo Mei remains in force nowadays: in contemporary pagan sources this fact isn't mentioned, nor is it in Christian contemporary or later sources after the fall of the pagan world.
After this event, we find a historical gap for almost seven centuries (which not only affects music sources but to a greater extent) regarding the existence and dissemination of devices and instruments. Some of them reappeared with a similar design (bagpipes, lutes), while others apparently had not survived (double aulos).
In musicology the practice of polyphony is presented as a late product resulting from a progressive and linear evolution of musical thinking (cognitive and social), claiming its alleged appearance in the history during Middle Ages in the West. According to this view, before this time humans did not practice polyphony, implying that Greeks and Romans didn't either. But, as we firstly mentioned, no surviving source makes any reference to this fact.
This kind of historical and psychological arguments remain the basis of our vision of the music from these cultures, despite the problems and inconsistencies when confronted with findings from other fields. Archeology, for example, has been recovering mosaics and other pieces that confirm the presence of polyphonic (or multiphonic) instruments for many centuries.
We are also aware of the existence of hundreds, maybe thousands, of festivals, competitions, concerts, and all sorts of group musical activities during the same period. References to many amateur and professional choirs, together with a wide dissemination of theaters and odeums (roofed concert halls), along with festivals and dramatic-musical shows, are indirect evidence of the importance of instrumental and choral music ensembles for Greeks and Romans.
These two major elements - on the one hand, choral music and shows, on the other a broad dissemination of instruments capable of producing different simultaneous sounds - are the central body of our argumentation. This Thesis documents about 150 sources (both literary and iconographic) related to these instruments, along with several hundred allusions or quotations (inscriptions, written works, etc.) to pagan choral practices.
Altogether close to 500 sources are presented, one-third of them are direct (those involving the instruments), and the remaining are indirect (those involving the choirs). The Thesis assumes that the organized presence of a large number of voices, repeatedly and socially accepted implies the plurality of sounds (of course, monophonic choral singing not excluded) and also that we cannot base its denial on aesthetic (or cognitive) disability of these peoples.
The presence of polyphonic phenomena in non-Western musical traditions is accredited across different cultures through time and geographical space: diatonic choirs of the Pacific already surprised early Europeans when they arrived there in the XVIIIth century. Epirote singing at Balkans, Georgian singing in the Caucasus, along with many other European folklore traditions with characteristic scales and intervals, as well as polyphonic singing of Aka Pygmies and other African ethnic groups, indicate a poly- or multi-vocal past, independent from the Western music historical development during the last 1.200 years.
This Thesis does not discuss the evolution of Western music from Hucbaldo onwards, but merely some claims related to the music of glorious peoples many centuries ago. On the one hand, we find a historical vacuum regarding non-church music sources (of any kind), and, on the other, a few Christian works of the Vth and VIth centuries and a few late works near the millennium. Those, however, do not provide any practical nor technical related information to daily musical activities in profane domains.
[-]
La presunción de que griegos y romanos no practicaron la polifonía no se basa tampoco en ninguna fuente real de aquellos tiempos, del mismo modo como se afirma que en ninguna de las fuentes conservadas se dice lo contrario. ...[+]
La presunción de que griegos y romanos no practicaron la polifonía no se basa tampoco en ninguna fuente real de aquellos tiempos, del mismo modo como se afirma que en ninguna de las fuentes conservadas se dice lo contrario. Esta segunda observación de Girolamo Mei sigue vigente a fecha de hoy: en las fuentes contemporáneas no aparece mención de este hecho, como tampoco en las cristianas también contemporáneas y posteriores a la caída del mundo pagano.
Tras este suceso, tenemos un vacío histórico de casi siete siglos - que no afecta únicamente a las fuentes musicales, pero sí en mayor medida que a otras - relativo a dispositivos e instrumentos que existieron y tuvieron una amplia difusión: algunos reaparecen con un diseño similar (gaitas, laúdes), mientras que otros aparentemente no sobrevivieron (aulós doble).
En ámbitos musicológicos, la práctica de la polifonía se presenta como un producto tardío que es consecuencia de una evolución paulatina y lineal (tanto cognitiva como socialmente) del pensamiento musical, afirmando su supuesta aparición en la historia durante la Edad Media en Occidente. Según esta opinión, antes de este momento, los humanos no practicaron la polifonía, y por lo tanto griegos y romanos tampoco. Pero, como ya hemos precisado al comienzo, ninguna fuente conservada menciona tampoco nada al respecto.
Igualmente tenemos hoy constancia de la existencia de cientos (miles?) de festivales, concursos, conciertos, y todo tipo de actividades de conjunto durante el mismo período. Las referencias a numerosos coros amateurs y profesionales, junto con la vasta difusión que tuvieron teatros y odeones (salas de concierto techadas), y también los festivales y espectáculos dramático-musicales, constituyen de por sí evidencia indirecta de la relevancia que alcanzaron los conjuntos instrumentales y la música coral para griegos y romanos.
Estos dos grandes bloques - música coral y espectáculos por un lado, y amplia difusión de instrumentos capaces de producir sonidos simultáneos diferentes por otro - son el cuerpo central de nuestra argumentación: en la Tesis se documentan alrededor de 150 fuentes (tanto literarias como iconográficas) acerca de estos instrumentos, junto a varios cientos de alusiones o citas (inscripciones, obras escritas, etc.) a las prácticas corales paganas.
En total, unas 500 fuentes, un tercio de ellas directas (las que afectan a los instrumentos), y el resto indirectas - las que afectan a los coros por cuanto se va a discutir aquí: la Tesis asume que la presencia organizada de muchas voces y de forma reiterada y socialmente aceptada implica la pluralidad de sonidos (sin excluir, por supuesto, el canto coral monofónico), y que su negación no puede basarse en la incapacidad estética (cognitiva) de estos pueblos.
La presencia del fenómeno polifónico en las tradiciones musicales no occidentales está acreditada a través de culturas diferentes en el tiempo y en el espacio: los cantos diatónicos del Pacífico ya sorprendieron a los primeros europeos que llegaron allí en el siglo XVIII. El canto epirote en los Balcanes, o el canto georgiano en el Cáucaso, amén de otras muchas tradiciones del folklore europeo, así como los cantos polifónicos de los pigmeos Aka y otras etnias africanas, hablan de un pasado poli- o multi-vocal, independientemente de la evolución histórica de la música occidental durante los últimos 1.200 años.
La Tesis no discute nada acerca de la evolución de la música occidental desde Hucbaldo en adelante, sino tan sólo aquellas afirmaciones que unos y otros hicieron sobre la música de pueblos gloriosos muchos siglos atrás. Por un lado tenemos el vacío histórico absoluto en cuanto a fuentes musicales no eclesiásticas, y por otro unas pocas obras cristianas de los siglos V-VI y unas pocas obras tardías cercanas al milenio, que por lo demás no aportan ninguna información práctica, técnica, o relacionada de algún modo concreto
[-]
La presunció de que grecs i romans no practicaren la polifonia no és tampoc basada en cap font real d' aquells temps, de la mateixa manera com s' afirma que en cap de les fonts conservades es diu el contrari. Aquesta segona ...[+]
La presunció de que grecs i romans no practicaren la polifonia no és tampoc basada en cap font real d' aquells temps, de la mateixa manera com s' afirma que en cap de les fonts conservades es diu el contrari. Aquesta segona observació de Girolamo Mei segueix vigent a data d' avuí: a les fonts contemporànies conservades no es troba menció d' aquest fet, com tampoc a les cristianes també contemporànies i posteriors a la caiguda del món pagà.
Després d' aquest esdeveniment, tenim un buit hist`ric - que no afecta únicament a les fonts musicals, però sí més que a la resta - de quasi set segles, afectant a dispositius e instruments que existiren i tingueren una ampla difussió: alguns reapareixen amb un disseny similar (gaites, llaúts), mentre que altres en apariència no han sobrevixcut (aulós doble).
En ámbits musicològics, la pràctica de la polifonia es presenta com un producte tardà consequüència d' una evolució paulatina i lineal (tant cognitiva com socialment) del pensament musical, afirmant la seva presunta aparició en la història durant l' Edat Mitjana a Occident. Segons aquesta opinió, abans d' aquestes dates els humans no practicaren la polifonia, i per tant tampoc els grecs i romans. Però, como ja hem precissat al començar, cap font conservada esmenta tampoc res al respecte.
Aquestos arguments de caire històric i psicològic conformen encara avuí el coç argumental bàsic de la nostra visió al voltant de la música d' aquests pobles, malgrat s' evidèncien molt problemes e incoherències quand s' enfronten amb l' evidència provinent d' altres disciplines: l' arqueologia, per eixample, ha retrobat mosaics i peces que confirmen la presència d' instruments polifònicos (o multifònics) durant molts segles.
Tanmateix, avuí tenim també constància de l' existència de centenars (milers?) de festivals, concursos, concerts, i tot tipus d' activitats d' ensembles durant el mateix període.
Aquestos dos grans blocs - música coral i espectacles por una banda, i vasta difussió d' instruments capaços de produïr sons simultanis per una altra - són el coç central de la nostra argumentació: en la Tesis es documenten al voltant de 150 fonts (tant literàries com iconogràfiques) sobre aquestos instruments, junt a varios centenars d' alusions o citacions (inscripcions, obres escrites, etc.) a les práctiques corals paganes.
En total, unes 500 fonts, un terç d' elles directes (les que afecten als instruments), i la resta indirectes (les que afecten als cors por tot el que va a discutir-se). La Tesi assum que la presència organitzada de moltes veus i de forma reiterada i socialment aceptada implica la pluralitat de sons (senmse excloure, és clar, el cant coral monofònic), i que la seva negació no pot estar basada en la incapacitat estètica (cognitiva) d' aquestos pobles.
La presència del fenòmen polifònic a les tradicions musicals no occidentals está acreditada a través de cultures diferents en el temps i en l' espai: els cants diatònics del Pacífic ja sorprengueren als primers europeus que aplegaren allí al segle XVIII. El cant epirote als Balcans, el georgià al Caucas, moltes altres tradicions del folklore europeu, així com els cants polifònics dels pigmeus Aka i d' altres, parlen d' un passat poli- o multi-vocal, independentement de la evolució històrica de la música occidental durant els últims 1.200 anys.
La Tesi no discuteix res al voltant de la evolució de la música occidental desde Hucbald en davant, sinó tan sols aquelles afirmacions que uns i altres feren sobre la música de pobles gloriosos molts segles endarrere. Per una banda tenim el buit històric pel que fa a les fonts musicals (de qualsevol tipus) no eclesiàstiques, i per una altra unes poques obres cristianes dels segles V-VI i unes poques obres tardanes a prop del mil.leni, les quals, a mes a mes, no aporten tampoc cap informació pràctica, tècnica, o relacionada d' alguna manera concreta amb l' ac
[-]
|
