Evolución estilística de la obra de Leonardo Balada

Abstract

The goal of this investigation is to define Spanish composer Leonardo Balada (Barcelona, 1933) style and evolution through the analysis of four of his compositions. From the moment he moved to New York in 1956 in order to study with eminent teachers such us Aaron Copland or Vincent Persichetti, Balada has composed more than 120 works of great beauty and personality, ranging all kinds of music genres. Since the early 60s, his music enjoyed international success and he received several commissions from a number of important European and American music institutions. Prestigious orchestras (such as the New York or the Los Angeles Philharmonic), conductors (L. Maazel), soloists (A. de Larrocha and G. Cassadó) have played his compositions, also recorded by labels like Deutsche Grammophon or Naxos. Notwithstanding the relevance, quality and impact of Balada’s work, an overall analysis of his musical language has never been attempted. Four works are considered in the framework of this investigation: Concert per Violoncello i 9 instrumentistes (1962), María Sabina (1969), Homage to Casals (1975) and Prague Sinfonietta (2003). Each of these works represents a different phase of Balada compositional trajectory and contains those peculiar features that have influenced his music evolution. These features (i.e.: the use or suppression of elements as important as tonal harmony or melody) are common to most of the works composed in the same period and allow us an interpretation of Balada music. Conversations with the composer as well as his classes (Balada is Composition Professor at the Carnegie Mellon University) were important sources of information. They resulted in greatly helping understanding his music and investigating the features of a very complex musical language that has evolved, with the passing of time and the use of different techniques, to eventually become the peculiar style defining the personality of this exceptional composer.

El objetivo de este estudio es definir a través del análisis de cuatro composiciones las características y la evolución del lenguaje de Leonardo Balada (Barcelona, 1933). Desde su traslado a Nueva York en 1956 para estudiar con maestros como Aaron Copland o Vincent Persichetti, ha escrito más de 120 obras de gran belleza y personalidad que abarcan todos los géneros. El amplio reconocimiento internacional del que ha gozado desde el inicio de los años 60 se ha materializado a través de las comisiones recibidas por parte de las más diversas e importantes instituciones musicales, principalmente estadounidenses y europeas. Además, orquestas como las filarmónicas de Nueva York o Los Ángeles, directores como L. Maazel, o los solistas A. de Larrocha y G. Cassadó han interpretado sus obras, grabadas por discográficas como la Deutsche Grammophon o Naxos. Pero a pesar de la importancia, calidad y repercusión de su obra no hay ningún estudio que analice su lenguaje compositivo. A través de las composiciones Concert per Violoncello i 9 instrumentistes (1962), María Sabina (1969), Homage to Casals (1975) y Prague Sinfonietta (2003) estudiaremos las características de dicho lenguaje. Cada una de estas obras representa un periodo diferente de su trayectoria compositiva porque contienen rasgos que han determinado cambios en la dirección de dicha trayectoria. Estos rasgos, que se concretan en el uso o supresión de elementos a veces tan sustanciales como la melodía o la armonía tonal, son comunes a un número importante de obras escritas en los periodos que representan, lo que a su vez nos ha permitido definir el conjunto de su producción. Por otro lado, las conversaciones y lecciones de Balada, profesor de composición en la Carnegie Mellon University desde 1970 y de máster clases en España, han sido una fuente de información de gran valor para entender su música. Todo ello nos ha llevado a definir las características de un lenguaje complejo, que se ha ido transformando y enriqueciendo con el paso del tiempo y el empleo de técnicas distintas hasta llegar al estilo único que sintetiza la personalidad de este excepcional compositor.

L'objectiu d'aquest estudi és definir a través de l'anàlisi de quatre composicions les característiques i l'evolució del llenguatge de Leonardo Balada (Barcelona, 1933). Des del seu trasllat a Nova York en 1956 per a estudiar amb mestres com Aaron Copland o Vincent Persichetti, ha escrit més de 120 obres de gran bellesa i personalitat que comprenen tots els gèneres. L'ampli reconeixement internacional del que ha gaudit des dels primers anys 60 s'ha materialitzat a través de les comissions rebudes per part de les més variades i importants institucions musicals, principalment nord-americans i europees. A més, orquestres com les filharmòniques de Nova York o Los Angeles, directors com L. Maazel, o els solistes A. de Larrocha i G. Cassadó han interpretat les seues obres, gravades per discogràfiques com la Deutsche Grammophon o Naxos. Però a pesar de la importància, qualitat i repercussió de la seua obra no hi ha cap estudi que analitze la seua llengua. A través de les composicions Concert per Violoncello i 9 instrumentistes (1962), María Sabina (1969), Homage to Casals (1975) i Prague Sinfonietta (2003) estudiarem les característiques del dit llenguatge. Cada una d'estes obres representa un període diferent de la seua trajectòria compositiva perquè conté trets que han determinat canvis en la direcció de la dita trajectòria. Estos trets, que es concreten en l'ús o supressió d'elements a vegades tan substancials com la melodia o l'harmonia tonal, són comuns a un número important d'obres escrites en els períodes que representen, la qual cosa al seu torn ens ha permés definir el conjunt de la seua producció. D'altra banda, les conversacions i lliçons de Balada, professor de composició en la Carnegie Mellon University des de 1970 i de màster classes a Espanya, han sigut una font d'informació de gran valor per a entendre la seua música. Tot això ens ha portat a definir les característiques d'un llenguatge complex, que s'ha anat transformant i enriquint amb el pas del temps i l'ocupació de tècniques distintes, fins a arribar a l'estil únic que sintetitza la personalitat d'este excepcional compositor.