EL TIEMPO A SECAS. Estudio sobre las posibilidades creativas del aburrimiento aplicadas a la creación artística

Abstract

From separation to the union with itself, from desertion to the assumption of inner responsibility, human conscience uses art to transform itself within boredom, as well as within its historical aspects. Since ancient times human being have referred to the destructive potential of boredom, but also to a certain link with creativity, considered either divine or natural in origin. It seems that from the most virtuous to the most banal of activities, boredom threatens to point at a mysterious void with no meaning that challenges the capacity of our conscience to create its own meaning. This void is feared by contemporary society, which struggles to avoid it by denying it in the form of the mere behavioral study of those involved, their abandonment in consumerist dynamics and, of course, direct criticism to the phenomenon of boredom itself.

Precisely, in this last case of projection into criticism, we find the access to the unconscious implications of those transformation factors. Such implications prepare for its experience. They will be mainly the criticism itself, but above all the mechanism of the judgement or underlying devaluation which limits the reality we observe according to personal impressions which rule out some fundamental features of the artistic phenomenon as a whole. The judgement cannot avoid representing the judge, and, when that sensitive richness of reality is reduced, it cannot avoid finding in this judge the same devaluation it projects.

This creative recognition of conscience, which science and avant-garde art stated along the 20th century, is the key to having a more creative life, since it allows the individual to be integrated as the centre of their experience of time. Even more so in boredom, whose effects on perception take us all the way from a stressful time which seems endless (a gap between time and reality) to the temporary suspension of the instant where our whole world is questioned.

Avant-garde art has reflected this path towards the depths of boredom between the questioning of its present time and the promise of creative fulfillment. That is the reason why, from the very start, avantgarde has interpreted it according to its "negative" or "positive", separatist or unitary, aspects, event though the latter has gone practically unnoticed. The hatred declared by artists express that the first avantgarde period started to consider this emotion as a landmark in the process of creative liberation. It is in the second period that boredom is revisited with a more unifying intention by artists who renew the social function of art according to the experience of time. Thanks to this second movement and its promiscuous spread, time definitely becomes an artistic object and so does boredom, linked to it. Fort he first time boredom is used and shown openly as one more possibility of the creative and artistic experience open to interpretation, between the separatist disillusion and the conscious and spontaneous unity regarding creative processes.

This phenomenon is growing in today's art. Both the number of works and of exhibitions increase at an international level. The proposals of Kama Sokolnicka, Nargess Hashemi or Navid Nuur, among others, deal with a bored conscience that is observed from the all-embracing cohesion with the world. Therefore, boredom gives way to the direct and present experience of individual creativity. That is why the work of art will not necessarily be shown as representing boredom in unity or separation, but rather as a product of learning through boredom. Artists do no longer worry about showing their boredom, because instead of projecting it on the world, they have understood that its solution needs to go through the transformation of their perceptions.

De la separación a la unión consigo misma, del abandono a la toma de responsabilidad interior, la conciencia humana utiliza el arte para transformarse en el aburrimiento, así como en sus vertientes históricas. Desde la antigüedad se ha referido su potencial destructor pero también cierto vínculo con la capacidad creativa humana, bien fuera considerada de origen divino o natural. Y es que parece ser que de la más virtuosa a la más banal de las actividades, el aburrimiento amenaza señalando a un misterioso vacío de sentido que reta la capacidad de la conciencia para crear significado propio. Vacío que la sociedad contemporánea teme y se afana en esquivar al negarlo mediante el mero estudio conductual de los afectados, el abandono de estos a las dinámicas de consumo y cómo no, la crítica directa hacia el fenómeno mismo del aburrimiento.

Precisamente, en este último caso de proyección en la crítica encontramos el acceso a las implicaciones inconscientes de estos factores del aburrimiento. Implicaciones que desde el centro de la conciencia aburrida predisponen a su experiencia. Estas serán eminentemente la crítica, pero sobre todo el mecanismo del juicio o desvalorización subyacente que acota la realidad observada en base a impresiones personales que descartan caracteres fundamentales del fenómeno artístico en su totalidad. De esta forma el juicio no puede evitar representar al juez así como, al reducir la riqueza sensitiva de la realidad, encontrar en este juez la misma desvalorización que proyecta.

Este reconocimiento creativo de la conciencia, tal como la ciencia y el arte de vanguardia recuerdan en el siglo XX, es la clave para tener una vida más creativa al permitir integrar al individuo como centro de su experiencia temporal. Más aun en el aburrimiento, cuyos efectos sobre la percepción nos lleva de un tiempo estresante que parece no acabar nunca a la suspensión temporal del instante donde todo nuestro mundo es cuestionado.

El arte de vanguardia ha reflejado este recorrido hacia las profundidades del aburrimiento entre el cuestionamiento de su tiempo presente y la promesa de plenitud creadora. Por esto desde sus inicios la vanguardia lo ha interpretado desde vertientes "negativa" o "positiva", separatista o unitaria, aunque esta última haya pasado casi desapercibida. La simpatía y odio declarados por los artistas expresan de forma nítida que durante el primer periodo de vanguardia esta emoción es una encrucijada en el proceso creativo. Es en el segundo periodo cuando el aburrimiento se interpreta íntegramente. Gracias a esto el tiempo se incorpora como objeto artístico y ligado a él, el aburrimiento. Por primera vez, el aburrimiento se utiliza y muestra como una posibilidad más de la experiencia creativa y artística abierta a la interpretación, entre el desencanto separatista y la unidad consciente y espontánea por los procesos creativos.

Este fenómeno gana expansión en el arte actual. Tanto las obras como las exposiciones crecen internacionalmente. Las propuestas de Kama Sokolnicka, Nargess Hashemi o Navid Nuur, entre otras, abordan una conciencia aburrida que se observa desde la cohesión totalizadora con el mundo. Por lo tanto, el aburrimiento da paso a la experiencia directa y presente de la creatividad individual. Por esto la obra ya no se mostrará necesariamente como representación de aburrimiento en unidad o separación sino más bien como un producto del aprendizaje a través de él. Los artistas ya no se preocupan en mostrar su aburrimiento porque en vez de proyectarlo sobre el mundo, han comprendido que su solución pasa por la transformación de sus percepciones.

De la separació a la unió amb si mateixa, de l'abandó a la presa de responsabilitat interior, la consciència humana utilitza l'art per a transformar-se en l'avorriment, així com en els seus vessants històrics. Des de l'antiguitat totes les veus que ho han tractat en profunditat s'han referit al potencial destructor però també a cert vincle amb la capacitat creativa, bé fóra considerada d'origen diví o natural. I és que sembla ser que de la més virtuosa a la més banal de les activitats, l'avorriment amenaça assenyalant a un misteriós buit de sentit que repta la capacitat de la consciència per a crear significat propi. Buit que la societat contemporània tem i malda per esquivar en negar-ho mitjançant el mer estudi de la conducta dels afectats, l'abandó d'aquests a les dinàmiques de consum i com no, la crítica directa cap al fenomen mateix de l'avorriment.

Precisament, en aquest últim cas de projecció en la crítica trobem l'accés a les implicacions inconscients d'aquests factors de l'avorriment. Implicacions que des del centre de la consciència avorrida, predisposen a la seua experiència. Aquestes seran eminentment la crítica mateixa, però sobretot el mecanisme del judici o desvaloració subjacent que fita la realitat observada sobre la base d'impressions personals que descarten caràcters fonamentals del fenomen artístic en la seua totalitat. D'aquesta forma el judici no pot evitar representar al jutge així com, en reduir la riquesa sensitiva de la realitat, trobar en aquest jutge la mateixa desvaloració que projecta.

Aquest reconeixement creatiu de la consciència, tal com la ciència i l'art d'avantguarda han recordat al llarg del segle XX, és la clau per a tenir una vida més creativa en permetre integrar a l'individu com a centre de la seua experiència temporal. Més encara en l'avorriment, del qual els efectes sobre la percepció ens porta d'un temps estressant que sembla no acabar mai a la suspensió temporal de l'instant on tot el nostre món és qüestionat.

L'art d'avantguarda ha reflectit aquest recorregut cap a les profunditats de l'avorriment entre el qüestionament del seu temps present i la promesa de plenitud creadora. Per açò des dels seus inicis l'avantguarda ho ha interpretat des dels seus vessants "negativa" o "positiva", separatista o unitària, encara que aquesta última haja passat pràcticament desapercebuda. La simpatía i l'odi que els artistes del primer període d'avantguarda expressen considera aquesta emoció com un encreuament en el procés d'alliberament creatiu. Serà en el segon període quan l'avorriment és tornat a visitar amb una intenció més integradora per artistes que renoven la funció social de l'art sobre la base de l'experiència temporal. Gràcies a aquest segon moviment i la seua promíscua dispersió, el temps s'incorpora definitivament com a objecte artístic i lligat a ell, l'avorriment. L'avorriment s'utilitza i mostra per primera vegada sense embuts, com una possibilitat més de l'experiència creativa i artística oberta a la interpretació, entre el desencantament separatista i la unitat conscient i espontània pels processos creatius.

Aquest fenomen guanya expansió en l'art actual. Tant les obres com les exposicions creixen internacionalment. Les propostes de Kama Sokolnicka, Nargess Hashemi o Navid Nuur, entre d'altres, aborden una consciència avorrida que s'observa des de la cohesió totalitzadora amb el món. Per tant, l'avorriment dóna pas a l'experiència directa i present de la creativitat individual. Per açò l'obra ja no es mostrarà necessàriament com a representació d'avorriment en unitat o separació sinó més aviat com un producte de l'aprenentatge a través d'ell. Els artistes ja no es preocupen a mostrar el seu avorriment perquè en comptes de projectar-ho sobre el món, han comprès que la seua solució passa per la transformació de les seues percepcions.