El Parc militar de Bonrepòs i Mirambell

Abstract

Els terrenys del parc militar de Bonrepòs i Mirambell són la materialització d’un cúmul de drets frustrats. Les circumstàncies socials, polí ques i econòmiques de cada època han fet que des de la seua creació el 1937 fi ns l’actualitat el parc haja vist passar moltes i diverses vides, sense arribar mai a resoldre el problema. En plena guerra civil, funcionava com a base republicana per a reparar els carros que venien del front. Al 1939 passà a mans franquistes, que ampliaren la seua superç cie en dos terços, expropiant vivendes i terrenys a conveniència ideològica. La casa dels meus besavis fou una de les afectades. L’ac vitat militar s’allargà fi ns el 1998. La seua infl uència en la memòria de la gent és notòria, tant per haver estat un centre social enmig d’una vida de repressió com per la seua condició tardana d’escola professional de l’automòbil. La clausura del parc donà pas a l’ocupació gradual de les instal·lacions per col·lec us marginals, com ara immigrants sense papers que venien buscant treball o famílies desafavorides, amb xiquets sense escolaritzar. La convivència no era fàcil. Hi havia baralles con nues entre els diferents grups; l’acumulació de fems propiciava l’aparició d’animals i malal es; hi havia ensorraments provocats pel robatori de rajoles, uralita i coure, i mul tud d’incendis causats per la falta d’electricitat. Al mateix temps, quinze famílies unien els seus esforços legals per recuperar els terrenys «expropiats» i la corporació municipal buscava idees per requalifi car els terrenys allunyades de les ambicions cobdicioses de la bombolla immobiliària. Al 2006 la propietat va tornar a les mans correctes, però les desavinences entre afectats i les bantors polí ques no van aconseguir albirar un futur per al parc. L’alta tensió a què es van veure sotmeses les persones implicades es va resoldre amb la demolició dels edifi cis, que va suposar la destrucció de les il·lusions d’uns i l’èxode per als altres. Des d’aquell any, el 2013, els terrenys del parc militar no són res més que un problema al fons del calaix. El parc representa un cúmul de drets frustrats: no sols el dret a la propietat privada -la norma urbanís ca a dia de hui segueix reconeixent com a únic ús el militar- sinó també el dret a la informació i la transparència dels tècnics i polí cs que l’han tractat, el dret a la memòria o el dret a poder imaginar un futur millor. Estos terrenys erms representen la frustració de tots els drets dels ciutadans sobre la ciutat. ¿Pot l’arquitectura implicar-se en una causa com aquesta? ¿Què poden fer els arquitectes per obrir un camí cap a una solució? Este projecte fi nal de carrera es presenta com a utopia del que podria ser. A través d’una aproximació a diferents escales i d’un anàlisi conscient, es fa una proposta d’espai urbà. L’en tat d’este lloc el des na a conver r-se en un espai múl ple, un nou centre cívic on la formació, la cultura, el comerç, el joc, l’esport, etc. convergisquen en consonància amb el paisatge. L’actuació no s’ha d’entendre solament com a nexe d’unió entre Bonrepòs i Mirambell, Almàssera i Tavernes Blanques, sinó com a centre de referència comarcal. Entre els diversos usos plantejats -residencial, mercat, ins tut d’educació secundària, escola professional de l’automòbil, gimnàs municipal... - l’objecte del treball és un complex sanitari que consta d’un centre d’especialitats mèdiques, un centre sanitari integral i un centre satèl·lit de diàlisi extra-renal. S’ha concentrat l’atenció al disseny arquitectònic del centre d’especialitats, on també es comproven els diferents documents del Codi Tècnic de l’Edifi cació com ara la seguretat en cas d’incendi, l’accessibilitat o l’estructura.