Construir entre líneas. El espacio arquitectónico en la obra teatral de Federico García Lorca

Abstract

[EN] Federico García Lorca (1898-1936) was one of the most important writers of Spanish literature of the 20th century. In addition to poetry, he wrote several theatre plays, often with educational aims. His particular viewpoint, influenced by rural and urban experiences, inspired scenographic designs with high aesthetic and compositional value. Thanks to the collaboration of artists such as José Caballero, Manuel Fontanals, Siegfried Burmann or Santiago Ontañón, Lorca's productions avoided traditional designs and opted for more sophisticated works. From La Barraca performances to commercial successes, his scenography was always characterized by being subtle and innovative. This research work analyzes the original projects of Bodas de sangre (1933) and Yerma (1934), as well as other stagings after author's death. Through the compilation of documentary material and the elaboration of plans and technical models, a complete vision of each proposal is offered, taking into account the design criteria and the construction processes. In summary, the study confirms how, through architecture and the visual arts, the scenography was able to materialize each of the spaces collected in Lorca¿s plays.

[ES] Federico García Lorca (1898-1936) va ser un dels escriptors més importants de la literatura espanyola del segle XX. A banda de la poesia, va conrear el teatre, sovint adreçat a l'educació i la regeneració del poble. La seua particular manera de veure les coses, fruit de les experiències rurals i urbanes, va inspirar dissenys escenogràfics d'una gran riquesa estètica i formal. Amb la col·laboració d'artistes com José Caballero, Manuel Fontanals, Siegfried Burmann o Santiago Ontañón, les produccions de Lorca van eludir els muntatges tradicionals i van apostar per treballs més sofisticats. Des de les representacions del grup ambulant La Barraca fins a l'estrena dels èxits comercials, la seua escenografia sempre es caracteritzà per ser subtil i innovadora. En aquest treball s'analitzen els projectes originals de Bodas de sangre (1933) i Yerma (1934), així com altres escenificacions posteriors a la mort de l'autor. A través de la compilació de material documental i de l'elaboració de plànols i models tècnics, s'ofereix una visió completa de cada proposta, atenent els criteris de disseny i els processos constructius. En síntesi, l'estudi palesa com, per mitjà de l'arquitectura i les arts plàstiques, l'escenografia va ser capaç de materialitzar cada un dels espais recollits en les obres lorquianes.