La arquitectura de El Gran Hotel Budapest: construcción y representación de un imaginario europeo

Abstract

[ES] La palabra imaginario tiene, como tantas otras en el léxico, diversidad de acepciones y significados. El uso más inmediato es como adjetivo, que describe algo “que es irreal y solo existe en la imaginación”, algo que nace fruto del pensamiento humano y que es única e inexorablemente propio de ese mundo fantástico. La capacidad de imaginar es una de las cosas que nos hace ser quienes somos, pues ningún otro ente ha sido capaz de demostrar tal habilidad de crear y concebir algo concreto, aunque ficticio, a partir de la nada. Sin embargo, el uso como sustantivo es quizá el de mayor relevancia en esta ocasión: imaginario es aquel “repertorio de elementos simbólicos y conceptuales de un autor, una escuela o una tradición” una “imagen simbólica a partir de la que se desarrolla una representación mental”. Es un conjunto y una serie de imágenes, objetos, ideas e iconos, símbolos al fin y al cabo, que definen y conforman una “visión” en nuestra mente. Un imaginario es pues, desde su propia definición, una serie de elementos tangibles a partir de los cuales se construye algo intangible, algo imaginario. Existe además otra dimensión para un imaginario que es compartido por una multitud: cuando los elementos tangibles de los que se compone crean la misma visión mental en diversidad de individuos se convierte en imaginario colectivo. La creación de este tipo de imaginarios es orgánica, y surge a lo largo de un periodo de tiempo variable, desde lo inmediato hasta varios siglos; en el mundo de la arquitectura, este proceso es especialmente relevante en el caso de las ciudades, de las cuales la colectividad forma en su imaginario mental una determinada imagen urbana. El presente trabajo pues, pretende analizar cómo el director Wes Anderson consigue representar, a partir de una serie de símbolos y arquitecturas en la escenografía de El Gran Hotel Budapest, un imaginario que surge de la colectividad; concretamente, se centrará en cómo la construcción y representación de ciertos espacios arquitectónicos e imágenes urbanas puede llevar al espectador a generar una visión mental de una atmósfera europea muy determinada: la Mitteleuropa desaparecida de la que tanto habla y a la que tanto apela el austríaco Stefan Zweig en sus últimos escritos.

[CA] La paraula imaginari té, com tantes altres en el lèxic, diversitat d'accepcions i significats. L'ús més immediat és com a adjectiu, que descriu alguna cosa “que és irreal i només existeix en la imaginació”, alguna cosa que naix fruit del pensament humà i que és única i inexorablement pròpia d'eixe món fantàstic. La capacitat d'imaginar és una de les coses que ens fa ser qui som, perquè cap altre ens ha sigut capaç de demostrar tal habilitat de crear i concebre una cosa concreta, encara que fictícia, a partir del no-res. No obstant això, l'ús com a substantiu és potser el de major rellevància en aquesta ocasió: imaginari és aquell “repertori d'elements simbòlics i conceptuals d'un autor, una escola o una tradició” una “imatge simbòlica a partir de la qual es desenvolupa una representació mental”. És un conjunt i una sèrie d'imatges, objectes, idees i icones, símbols al cap i a la fi, que defineixen i conformen una “visió” en la nostra ment. Un imaginari és doncs, des de la seua pròpia definició, una sèrie d'elements tangibles a partir dels quals es construeix una cosa intangible, una cosa imaginària. Existeix a més una altra dimensió per a un imaginari que és compartit per una multitud: quan els elements tangibles dels quals es compon creen la mateixa visió mental en diversitat d'individus es converteix en imaginari col·lectiu. La creació d'aquesta mena d'imaginaris és orgànica, i sorgeix al llarg d'un període de temps variable, des de l'immediat fins a diversos segles; en el món de l'arquitectura, aquest procés és especialment rellevant en el cas de les ciutats, de les quals la col·lectivitat forma en el seu imaginari mental una determinada imatge urbana. El present treball doncs, pretén analitzar com el director Wes Anderson aconsegueix representar, a partir d'una sèrie de símbols i arquitectures en l'escenografia de El Gran Hotel Budapest, un imaginari que sorgeix de la col·lectivitat; concretament, se centrarà en com la construcció i representació d'uns certs espais arquitectònics i imatges urbanes pot portar a l'espectador a generar una visió mental d'una atmosfera europea molt determinada: la Mitteleuropa desapareguda de la qual tant parla i a la qual tant apel·la l'austríac Stefan Zweig en els seus últims escrits.

[EN] The word imaginary has, like so many others in the lexicon, a diversity of entries and meanings. The most immediate use is as an adjective, which describes something “that is unreal and only exists in the imagination”, something that is born as a result of human thought and that is uniquely and inexorably typical of that fantastic world. The ability to imagine is one of the things that makes us who we are, since no other entity has been able to demonstrate such an ability to create and conceive something concrete, although fictitious, from nothingness. However, the use as a noun is perhaps the most relevant on this occasion: imaginary is that “repertoire of symbolic and conceptual elements of an author, a school or a tradition” a “symbolic image from which a representation is developed mentally". It is a set and a series of images, objects, ideas and icons, symbols after all, that define and make up a “vision” in our mind. An imaginary is therefore, from its own definition, a series of tangible elements from which something intangible, something imaginary, is built. There is also another dimension to an imaginary that is shared by a multitude: when the tangible elements that compose it create the same mental vision in a diversity of individuals, it becomes a collective imaginary. The creation of this type of imaginary is organic, and arises over a variable period of time, from the immediate to several centuries; In the world of architecture, this process is especially relevant in the case of cities, of which the community forms a certain urban image in its mental imagination. The present work, therefore, aims to analyze how the director Wes Anderson manages to represent, from a series of symbols and architectures in the scenography of The Grand Budapest Hotel, an imaginary that arises from the community; specifically, it will focus on how the construction and representation of certain architectural spaces and urban images can lead the viewer into generating a mental vision of a very specific European atmosphere: the lost Mitteleuropa that the Austrian Stefan Zweig talks so much about and appeals so strongly to in his latest writings.