Resumen:
|
[ES] La palabra imaginario tiene, como tantas otras en el
léxico, diversidad de acepciones y significados. El uso más
inmediato es como adjetivo, que describe algo “que es irreal
y solo existe en la imaginación”, algo ...[+]
[ES] La palabra imaginario tiene, como tantas otras en el
léxico, diversidad de acepciones y significados. El uso más
inmediato es como adjetivo, que describe algo “que es irreal
y solo existe en la imaginación”, algo que nace fruto del
pensamiento humano y que es única e inexorablemente
propio de ese mundo fantástico. La capacidad de imaginar
es una de las cosas que nos hace ser quienes somos, pues
ningún otro ente ha sido capaz de demostrar tal habilidad
de crear y concebir algo concreto, aunque ficticio, a partir
de la nada.
Sin embargo, el uso como sustantivo es quizá el de mayor
relevancia en esta ocasión: imaginario es aquel “repertorio
de elementos simbólicos y conceptuales de un autor, una
escuela o una tradición” una “imagen simbólica a partir
de la que se desarrolla una representación mental”. Es un
conjunto y una serie de imágenes, objetos, ideas e iconos,
símbolos al fin y al cabo, que definen y conforman una
“visión” en nuestra mente. Un imaginario es pues, desde su
propia definición, una serie de elementos tangibles a partir
de los cuales se construye algo intangible, algo imaginario.
Existe además otra dimensión para un imaginario que
es compartido por una multitud: cuando los elementos
tangibles de los que se compone crean la misma visión
mental en diversidad de individuos se convierte en
imaginario colectivo. La creación de este tipo de imaginarios
es orgánica, y surge a lo largo de un periodo de tiempo
variable, desde lo inmediato hasta varios siglos; en el mundo
de la arquitectura, este proceso es especialmente relevante
en el caso de las ciudades, de las cuales la colectividad forma
en su imaginario mental una determinada imagen urbana.
El presente trabajo pues, pretende analizar cómo el director
Wes Anderson consigue representar, a partir de una serie
de símbolos y arquitecturas en la escenografía de El Gran
Hotel Budapest, un imaginario que surge de la colectividad;
concretamente, se centrará en cómo la construcción y
representación de ciertos espacios arquitectónicos e
imágenes urbanas puede llevar al espectador a generar una
visión mental de una atmósfera europea muy determinada:
la Mitteleuropa desaparecida de la que tanto habla y a la que
tanto apela el austríaco Stefan Zweig en sus últimos escritos.
[-]
[CA] La paraula imaginari té, com tantes altres en el lèxic,
diversitat d'accepcions i significats. L'ús més immediat
és com a adjectiu, que descriu alguna cosa “que és irreal i
només existeix en la imaginació”, alguna ...[+]
[CA] La paraula imaginari té, com tantes altres en el lèxic,
diversitat d'accepcions i significats. L'ús més immediat
és com a adjectiu, que descriu alguna cosa “que és irreal i
només existeix en la imaginació”, alguna cosa que naix fruit
del pensament humà i que és única i inexorablement pròpia
d'eixe món fantàstic. La capacitat d'imaginar és una de les
coses que ens fa ser qui som, perquè cap altre ens ha sigut
capaç de demostrar tal habilitat de crear i concebre una cosa
concreta, encara que fictícia, a partir del no-res.
No obstant això, l'ús com a substantiu és potser el de major
rellevància en aquesta ocasió: imaginari és aquell “repertori
d'elements simbòlics i conceptuals d'un autor, una escola o
una tradició” una “imatge simbòlica a partir de la qual es
desenvolupa una representació mental”. És un conjunt i una
sèrie d'imatges, objectes, idees i icones, símbols al cap i a la
fi, que defineixen i conformen una “visió” en la nostra ment.
Un imaginari és doncs, des de la seua pròpia definició, una
sèrie d'elements tangibles a partir dels quals es construeix
una cosa intangible, una cosa imaginària.
Existeix a més una altra dimensió per a un imaginari que és
compartit per una multitud: quan els elements tangibles dels
quals es compon creen la mateixa visió mental en diversitat
d'individus es converteix en imaginari col·lectiu. La creació
d'aquesta mena d'imaginaris és orgànica, i sorgeix al llarg
d'un període de temps variable, des de l'immediat fins a
diversos segles; en el món de l'arquitectura, aquest procés
és especialment rellevant en el cas de les ciutats, de les
quals la col·lectivitat forma en el seu imaginari mental una
determinada imatge urbana.
El present treball doncs, pretén analitzar com el director Wes
Anderson aconsegueix representar, a partir d'una sèrie de
símbols i arquitectures en l'escenografia de El Gran Hotel
Budapest, un imaginari que sorgeix de la col·lectivitat;
concretament, se centrarà en com la construcció i
representació d'uns certs espais arquitectònics i imatges
urbanes pot portar a l'espectador a generar una visió mental
d'una atmosfera europea molt determinada: la Mitteleuropa
desapareguda de la qual tant parla i a la qual tant apel·la
l'austríac Stefan Zweig en els seus últims escrits.
[-]
[EN] The word imaginary has, like so many others in the lexicon,
a diversity of entries and meanings. The most immediate
use is as an adjective, which describes something “that is
unreal and only exists in the imagination”, ...[+]
[EN] The word imaginary has, like so many others in the lexicon,
a diversity of entries and meanings. The most immediate
use is as an adjective, which describes something “that is
unreal and only exists in the imagination”, something that
is born as a result of human thought and that is uniquely
and inexorably typical of that fantastic world. The ability
to imagine is one of the things that makes us who we are,
since no other entity has been able to demonstrate such an
ability to create and conceive something concrete, although
fictitious, from nothingness.
However, the use as a noun is perhaps the most relevant on
this occasion: imaginary is that “repertoire of symbolic and
conceptual elements of an author, a school or a tradition” a
“symbolic image from which a representation is developed
mentally". It is a set and a series of images, objects, ideas and
icons, symbols after all, that define and make up a “vision” in
our mind. An imaginary is therefore, from its own definition,
a series of tangible elements from which something
intangible, something imaginary, is built.
There is also another dimension to an imaginary that is
shared by a multitude: when the tangible elements that
compose it create the same mental vision in a diversity of
individuals, it becomes a collective imaginary. The creation
of this type of imaginary is organic, and arises over a variable
period of time, from the immediate to several centuries; In
the world of architecture, this process is especially relevant
in the case of cities, of which the community forms a certain
urban image in its mental imagination.
The present work, therefore, aims to analyze how the
director Wes Anderson manages to represent, from a series
of symbols and architectures in the scenography of The
Grand Budapest Hotel, an imaginary that arises from the
community; specifically, it will focus on how the construction
and representation of certain architectural spaces and urban
images can lead the viewer into generating a mental vision of
a very specific European atmosphere: the lost Mitteleuropa
that the Austrian Stefan Zweig talks so much about and
appeals so strongly to in his latest writings.
[-]
|