La práctica artística y su potencial transgenerizador: análisis de espacialidades y procesos de transgenerización desde la práctica del dibujo in-situ

Abstract

[ES] Esta tesis doctoral investiga la potencialidad de la práctica artística en el espacio público como acción transgenerizante. Partiendo de un análisis de literatura y obras de artistas trans*, se presenta la práctica artística transgénero como un desbordamiento epistémico que posibilita la generación de cuerpos y espacios que se desmarcan del régimen cisnormativo. Estxs artistas emplean estrategias como la búsqueda de la ilegibilidad, la producción de figuras monstruosas y la reivindicación de ser imposible para generar obras que son simultáneamente una propuesta desidentificativa, una experimentación corporal y una construcción de mundos propios.

El espacio se aborda como un constructo social producido por un sistema cisnormativo hegemónico. Desde esta perspectiva, el espacio funciona como un dispositivo de control y vigilancia de los cuerpos que lo atraviesan además de como una tecnología de refuerzo del discurso cisnormativo, como se expone en el ejemplo de los aseos públicos. Sin embargo, el hecho de que los espacios sean producto de los cuerpos que los atraviesan también posibilita que los cuerpos disidentes puedan apropiárselos y transformárselos a través de gestos transgenerizantes. Aunque estos espacios desidentificados lo son de manera efímera, se defiende que todo espacio puede ser transgenerizado si se perturban los dispositivos de control social desde los que se activa. Para ello se proponen cuatro gestos transgenerizantes (okupar, pasar, tocar y hackear) que desbordan la percepción, el uso, las trayectorias y los protocolos sociales en dichos espacios. Estos gestos, así como la propuesta del potencial transgenerizador del espacio emergen del análisis de mi práctica artística del dibujo in situ, así como de las anotaciones, observaciones y recuerdos de los efectos de estos trabajos en el espacio y en lxs visitantes. Para este análisis se han seleccionado y estudiado cuatro obras de mi corpus: Genderpoo (2008-), Ver o No Ver (2019), A Hole so Big it Became the Sky (2019), Trans* Camp (2023). La última, Trans* Camp o Campamento Trans* es una pieza creada exprofeso para corroborar la eficacia de estas acciones, así como explorar la materialización y formalización de estos, y el contacto con el público. Se discute aquí, desde el análisis de la práctica, la experiencia de investigación, la producción y la exposición, de qué manera este proceso de transgenerización se ha activado en el espacio

[CA] Aquesta tesi doctoral s'investiga la potencialitat de la pràctica artística en l'espai públic com a acció transgeneritzant. Partint d'una anàlisi de literatura i obres d'artistes trans*, es presenta la pràctica artística transgènere com un desbordament epistèmic que possibilita la generació de cossos i espais que es desmarquen del règim cisnormatiu. Estxs artistes emprenen estratègies com la cerca de la il.legibilitat, la producció de figures monstruoses i la reivindicació de ser impossible per a generar obres que són simultàniament una proposta desidentificativa, una experimentació corporal i una construcció de mons propis. L'espai s'aborda com un constructe social produït per un sistema cisnormatiu hegemònic. Des d'aquesta perspectiva, l'espai funciona com un dispositiu de control i vigilància dels cossos que el travessen a més de com una tecnologia de reforç del discurs cisnormatiu, com s'exposa en l'exemple dels lavabos públics. No obstant això, el fet que els espais siguen producte dels cossos que els travessen també possibilita que els cossos dissidents se'ls puguen apropiar i transformar a través de gestos transgeneritzants. Encara que aquests espais desidentificats ho són de manera efímera, es defensa que tot espai pot ser transgeneritzat si es pertorben els dispositius de control social des dels quals s'activa. Per a això es proposen quatre gestos transgeneritzants (okupar, passar, tocar i hackejar) que desborden la percepció, l'ús, les trajectòries i els protocols socials en aquests espais.

Aquests gestos, així com la proposta del potencial transgeneritzador de l'espai emergeixen de l'anàlisi de la meua pràctica artística del dibuix in situ, així com de les anotacions, observacions i records dels efectes d'aquests treballs en l'espai i en els/les visitants. Per a aquesta anàlisi s'han seleccionat i estudiat quatre obres del meu corpus: Genderpoo (2008-), Ver o No Ver (2019), A Hole so Big it Became the Sky (2019), Trans* Camp (2023). L'última, Trans* Camp o Campamento Trans* és una peça creada ex professo per a corroborar l'eficàcia d'aquestes accions, així com explorar la materialització i formalització d'aquests, i el contacte amb el públic. Es discuteix ací, des de l'anàlisi de la pràctica, l'experiència d'investigació, la producció i l'exposició, de quina manera aquest procés de transgenerització s'ha activat en l'espai.

[EN] This doctoral thesis investigates the potential of artistic practice in public space as a transgenderinzing, or transing, action. Drawing from a literature analysis and works by trans* artists, transgender artistic practice is presented as an epistemic overflow that enables the generation of bodies and spaces that deviate from the cisnormative regime. These artists employ strategies such as seeking illegibility, producing monstrous figures, and claiming impossibility to generate works that are simultaneously a proposal for disidentification, bodily experimentation, and the construction of their own worlds.

Space is approached as a social construct produced by a hegemonic cisnormative system. From this perspective, space functions as a device for controlling and surveilling the bodies that traverse it, as well as reinforcing cisnormative discourse, as exemplified in the case of public restrooms. However, the fact that spaces are products of the bodies that traverse them also allows dissenting bodies to appropriate and transform them through transing gestures. Although these disidentified spaces are ephemeral, it is argued that any space can be transgenderized by disrupting the social control devices from which they are activated. To this end, four transgenerative gestures (occupy, pass, touch, and hack) are proposed to disrupt the perception, use, trajectories, and social protocols in such spaces.

These gestures, as well as the proposal of the transing potential of space, emerge from the analysis of my artistic practice of on-site drawing, as well as from annotations, observations, and memories of the effects of these works on the space and its visitors. For this analysis, four works from my corpus have been selected and studied: Genderpoo (2008-), To See or Not To See (2019), A Hole so Big it Became the Sky (2019), and Trans* Camp (2023). The latter, Trans* Camp or Campamento Trans*, is a piece created specifically to confirm the effectiveness of these actions, as well as to explore their materialization and formalization, and interaction with the public. Here, the activation of this transing process in space is discussed from the analysis of practice, research experience, production, and exhibition.