Arquitectura y educación : evolución comparativa a través del análisis del colegio tradicional, el colegio Montessori de Delft y el colegio Orestad de Copenhagen

Abstract

La arquitectura educativa ha evolucionado desde el instante mismo en el que comenzó a ser necesaria. Los momentos en los que arquitectura, pedagogía y educación dialogaron y se situaron al mismo nivel durante el proceso proyectual dieron como resultado centros escolares en los que el espacio formaba parte del proceso educativo, colaborando en el aprendizaje como una herramienta educativa más. El método tradicional de enseñanza, el más extendido y longevo, no concibe el espacio como parte del currículum escolar, educando dentro de él pero no con él. Genera una arquitectura rígida y repetitiva, ausente de personalidad. Las teorías educativas desarrolladas durante la segunda década del siglo XX, como el método Montessori, introdujeron nuevas ideas y preocupaciones, situando al niño como la razón y origen de la educación. La arquitectura resultante, ejecutada en la década de los sesenta, posee gran calidad y transparencia espacial, haciendo participe a la arquitectura del proceso de aprendizaje. Los métodos más recientes han seguido las líneas pautadas en los años 20’, incluyendo el uso de las nuevas tecnologías y evolucionando hacia espacios más diáfanos e intercomunicados, como en los edificios relacionados con el New Learning. Es necesario recuperar esa actitud activa e investigadora de la arquitectura escolar realizada en los años 60’ para generar un espacio educativo acorde con los planteamientos educativos y la sociedad actuales.

The educational architecture has evolved since the instant in which it started to be required. The moment in which architecture, pedagogy and education came in contact and were placed at the same level during the projectual process gave as a result scholar centres where the space was part of the educational process, cooperating in the learning process as another tool for education. The traditional method of learning, the most spread and oldest, does not conceive the space as a part of the scholar curriculum, teaching in it but not with it. It produces a rigid and repetitive architecture, without personality. The educational theories developed during the second decade of the XXth century, as the Montessori Method, introduced new ideas and concerns, putting the child as the reason and the origin of education. The resultant architecture, built during the decade of the sixties, has a great spatial quality and transparency, making the architecture participant in the learning process. The newest methods have followed the guidelines provided in the 1920’s, including new technologies and evolving into a more open and connected space, as it happens in the buildings related with New Learning method. It is necessary to bring back that active and investigative attitude of the scholar architecture born during the sixties in order to generate a space to learn which keeps up with the current learning approach and society.

L’arquitectura educativa ha evolucionat des de l’instant mateix en què va començar a ser necessària. Els moments en què arquitectura, pedagogia i educació van dialogar i es van situar al mateix nivell durant el procés projectual van donar com a resultat centres escolars en el quals l’espai formava part del procés educatiu, col·laborant en l’aprenentatge com una ferramenta educativa més. El mètode tradicional d’ensenyança, el més estés i longeu, no concep l’espai com a part del currículum escolar: educa dins d’ell però no hi col·labora. Genera una arquitectura rígida i repetitiva, absent de personalitat. Les teories educatives desenvolupades durant la segona dècada del segle XX, com el mètode Montessori, van introduir noves idees i preocupacions, situant el xiquet com la raó i origen de l’educació. L’arquitectura resultant, executada en la dècada dels seixanta, posseeix gran qualitat i transparència espacial, fent partícip a l’arquitectura del procés d’aprenentatge. Els mètodes més recents han seguit les línies pautades en els anys 20’, incloent l’ús de les noves tecnologies i evolucionant cap a espais més diàfans i intercomunicats, com en els edificis relacionats amb el New Learning. És necessari recuperar eixa actitud activa i investigadora de l’arquitectura escolar realitzada en els anys 60’ per a generar un espai educatiu d’acord amb els plantejaments educatius i la societat actuals.