Espacio, tiempo y silencio. Arquitectura y Música en la obra de Mies y Webern

Abstract

[EN] The present study aims to go in depth into the field where Architecture and Music converge, both of them understood as artistic disciplines, that is, from their creative capacity to express ideas or emotions with an aesthetic purpose. It is true that each of them develops in different ways. The static aspect of Architecture is more evident when we compare it with Music: according to Schopenhauer, Architecture is like frozen music. But these conspicuous differences do not prevent us from tracking into their multiple affinities. Along history, philosophers, poets, musicians and architects have said something about it. But approaching these "Music-Architecture" analogies from a generic point of view, without more precisions, becomes absolutely unattainable. Besides, there is a risk of starting digressing easily or even reaching conclusions based on mere opinions. This has been the reason to delimit enough the object of this study, so that it can be treated properly. On the one hand, it has been delimited to a historical period covering the first decades of the 20th century, an extraordinarily exciting moment for the arts, whose standard were the avant-garde pictorial movements. On the other hand, it has been located within a geographical area covering two Germanic metropolis that were important centres of cultural and artistic exchange at that time: Berlin and Vienna. In the same way, a representative of each discipline has been chosen as a referent for the comparative analysis of concrete works: the German architect Ludwig Mies van der Rohe (1886-1969) and the Viennese composer Anton Webern (1883-1945). It is important to clarify that the objective of this thesis is not a comprehensive study of the output of the aforementioned artists, which has already been widely treated by experts in a number of other publications since the mid-fifties and attending to the universal prestige of their production. What will be treated here is the way in which both repertoires offer parallelisms. The idea of abstraction, the intentional limitation of resources, chromatism, the equidistant evolution of their artistic careers, etc¿which are far from being simple coincidences. In short, the most interesting aspect is the transversality rather than the depth, the oblique line rather than the straight. What this study aims to demonstrate is how the philosophical and aesthetic currents of the moment, the scientific and technological advances, the cultural and artistic environment and the spirit of the time in the Germanic world constituted the breeding ground that promoted the convergence of compositional approaches, even from artistic disciplines that a priori seem so different. To reach these conclusions, there has been a rigorous analysis of the artists' output in order to unravel the concepts they share and have in common such as rhythm and harmony, ideas such as concentration and essentiality, methodologies such as dodecaphonism or the industrial order, postures such as liberty and perfectionism and scopes such as form and function¿ As a last resort, the purpose of this study is to enquire into the vision of Music from the architect's perspective and vice versa, that is, how Architecture is perceived in the eyes of a musician or a composer.

[ES] El estudio pretende ahondar en el terreno en que la Arquitectura y la Música confluyen entendidas como disciplinas artísticas, esto es, desde su capacidad creativa para expresar ideas o emociones con una finalidad estética. Es cierto que una y otra se desenvuelve en medios diferentes. El carácter estático de la Arquitectura resulta más evidente cuando se la compara con la Música: la arquitectura es una música congelada, decía Schopenhauer. Pero estas obvias diferencias no impiden rastrear entre las múltiples afinidades. A lo largo de la historia, filósofos, poetas, músicos y arquitectos se han pronunciado al respecto. Pero abordar las analogías músico-arquitectónicas de forma genérica, sin más precisiones, resulta absolutamente inalcanzable. Además, se corre el riesgo de caer con demasiada facilidad en divagaciones o incluso de llegar a conclusiones sustentadas en meras opiniones. Es por ello que se ha querido acotar el objeto de estudio lo suficiente como para poder tratarlo con la intensidad que se requiere. Por una parte, ciñéndolo a un período histórico que comprende las primeras décadas del siglo XX, momento extraordinariamente efervescente para las artes, abanderadas por las corrientes pictóricas de vanguardia. Por otra, localizándolo en un espectro geográfico en torno a dos metrópolis germánicas, importantes centros de intercambio artístico y cultural de la época: Berlín y Viena. Asimismo, se ha elegido un representante de cada disciplina como referente para el análisis comparativo de obras concretas: el arquitecto alemán Ludwig Mies van der Rohe (1886-1969) y el compositor vienés Anton Webern (1883-1945). Conviene aclarar que no es objetivo de esta tesis el estudio exhaustivo de la producción de los actores citados, ya de por sí ampliamente tratada por los expertos en innumerables publicaciones desde mediados de los cincuenta respondiendo al prestigio universal de su obra, sino en la medida en que ambos repertorios ofrecen paralelismos. La idea de abstracción, la voluntaria limitación de recursos, el cromatismo, la equidistante evolución de sus trayectorias creativas, etc... están lejos de ser simples coincidencias. En definitiva, interesa no tanto la profundidad sino la transversalidad, no la línea recta sino la oblicua. Lo que se pretende demostrar es cómo el sustrato filosófico y estético del momento, los avances científicos y tecnológicos, el ambiente cultural y artístico, en fin, el espíritu de la época en el mundo germánico, constituyen el caldo del cultivo que propicia la confluencia de planteamientos compositivos, aun desde disciplinas artísticas a priori tan diferentes. Para llegar a dichas conclusiones se han desentrañado a partir del riguroso análisis de sus obras aquellos conceptos compartidos, como el ritmo y la armonía, ideas como la concentración y la esencialidad, metodologías como el dodecafonismo o el orden industrial, posturas como la libertad y el perfeccionismo, enfoques como la forma y la función... En última instancia el estudio no se propone sino indagar acerca de la visión de la Música desde la perspectiva del arquitecto, y viceversa, cómo se percibe la Arquitectura a los ojos de un músico o de un compositor.

[CA] L'estudi pretén aprofundir en el terreny en què l'Arquitectura i la Música confluïxen enteses com a disciplines artístiques, és a dir, des de la seua capacitat creativa per a expressar idees o emocions amb una finalitat estètica. És cert que l'una i l'altra es desenvolupen en mitjans diferents. El caràcter estàtic de l'Arquitectura resulta més evident quan se la compara amb la Música: l'arquitectura és una música congelada, deia Schopenhauer. Però estes òbvies diferències no impedixen rastrejar entre les múltiples afinitats. Al llarg de la història, filòsofs, poetes, músics i arquitectes s'han pronunciat respecte d'això. Però abordar les analogies musico-arquitectòniques de forma genèrica, sense més precisions, resulta absolutament inabastable. A més, es corre el risc de caure amb massa facilitat en divagacions o inclús d'arribar a conclusions sustentades en meres opinions. És per això que s'ha volgut fitar l'objecte d'estudi prou com per a poder tractar-ho amb la intensitat que es requerix. D'una banda, cenyint-ho a un període històric que comprén les primeres dècades del segle XX, moment extraordinàriament efervescent per a les arts, liderades pels corrents pictòrics d'avantguarda. D'una altra, localitzant-ho en un espectre geogràfic entorn de dos metròpolis germàniques, importants centres d'intercanvi artístic i cultural de l'època: Berlín i Viena. Així mateix, s'ha triat un representant de cada disciplina com referent per a l'anàlisi comparativa d'obres concretes: l'arquitecte alemany Ludwig Mies van der Rohe (1886-1969) i el compositor vienés Anton Webern. Convé aclarir que no és objectiu d'aquesta tesi l'estudi exhaustiu de la producció dels actors esmentats, ja de per si àmpliament tractada pels experts en nombroses publicacions des de mitjans dels cinquanta responent al prestigi universal de la seua obra, sinó en la mesura que ambdós repertoris oferixen paral·lelismes. La idea d'abstracció, la voluntària limitació de recursos, el cromatisme, l'equidistant evolució de les seues trajectòries creatives, etc... estan lluny de ser simples coincidències. En definitiva, interessa no tant la profunditat sinó la transversalitat, no la línia recta sinó l'obliqua. El que es pretén demostrar és com el substrat filosòfic i estètic del moment, els avanços científics i tecnològics, l'ambient cultural i artístic, en fi, l'esperit de l'època en el món germànic, constituïxen el caldo del cultiu que propícia la confluència de plantejaments compositius, inclús des de disciplines artístiques a priori tan diferents. Per a arribar a estes conclusions s'han desentranyat a partir de la rigorosa anàlisi de les seues obres aquells conceptes compartits, com el ritme i l'harmonia, idees com la concentració i l'essencialitat, metodologies com el dodecafonisme o l'orde industrial, postures com la llibertat i el perfeccionisme, enfocaments com la forma i la función... En última instància l'estudi no pretén sinó indagar sobre la visió de la Música des de la perspectiva de l'arquitecte, i viceversa, com es percep l'Arquitectura als ulls d'un músic o d'un compositor.