Resumen:
|
[ES] El presente Trabajo Fin de Grado (TFG) ha consistido en la evaluación de la eficiencia fotocatalitica de
nanoestructuras de dióxido de titanio de elevada área superficial en la eliminación de contaminantes
orgánicos ...[+]
[ES] El presente Trabajo Fin de Grado (TFG) ha consistido en la evaluación de la eficiencia fotocatalitica de
nanoestructuras de dióxido de titanio de elevada área superficial en la eliminación de contaminantes
orgánicos presentes en un efluente líquido.
Para ello, en primer lugar, se fabricaron nanoestructuras de dióxido de titanio por medio de la
técnica de anodizado electroquímico, las cuales se obtuvieron a diferentes condiciones
hidrodinámicas de flujo (Reynolds 0, 200, 400 y 600). Al ser el dióxido de titanio un semiconductor,
las nanoestructuras se sometieron posteriormente a un tratamiento térmico controlado obteniendo
así una estructura cristalina anatasa, la cual tiene la propiedad de dotar al dióxido de titanio de más
conductividad.
La formación de la estructura anatasa se pudo comprobar con ayuda de un microscopio Raman
Confocal. También se observaron las nanoestructuras de dióxido de titanio en el microscopio
electrónico de barrido de emisión de campo (FE-SEM), el cual permitió caracterizar la estructura
obtenida: nanotubos, en el caso de Reynolds 0, y nanoesponjas, en el caso de condiciones
hidrodinámicas de flujo.
Una vez fabricadas y caracterizadas las nanoestructuras de dióxido de titanio, se utilizaron como
fotocatalizadores para llevar a cabo la degradación del naranja de metilo mediante la técnica de
fotoelectrocatálisis. Estos ensayos consistieron en sumergir la nanoestructura en una disolución de
naranja de metilo y aplicar sobre la misma un haz de luz y un potencial constantes durante ocho
horas. Para determinar la eficacia de la degradación, se midió cada dos horas la absorbancia de la
disolución con ayuda de un espectrofotómetro, lo cual permitía conocer la concentración remanente
de naranja de metilo utilizando la recta de calibrado obtenida previamente. Con todas las
nanoestructuras se observó la disminución de concentración del contaminante, siendo mayor la
degradación con los nanotubos obtenidos a Reynolds 0, aunque muy próxima a la conseguida con las
nanoesponjas obtenidas a Reynolds 600.
Por último, también se realizaron ensayos de conversión de fotón incidente-electrón generado (IPCE)
para determinar la eficiencia energética de las nanoestructuras obtenidas cuando se le aplica un
espectro de luz. En este caso son las nanoesponjas obtenidas bajo condiciones hidrodinámicas de
flujo las que presentan una mayor eficiencia energética.
[-]
[CA] El present Treball Fi de Grau (TFG) ha consistit en l'avaluació de l'eficiència fotocatalítica de
nanoestructuras de diòxid de titani d'elevada àrea superficial en l'eliminació de contaminants
orgànics presents en ...[+]
[CA] El present Treball Fi de Grau (TFG) ha consistit en l'avaluació de l'eficiència fotocatalítica de
nanoestructuras de diòxid de titani d'elevada àrea superficial en l'eliminació de contaminants
orgànics presents en un efluent líquid.
Per açò, en primer lloc es van fabricar nanoestructures de diòxid de titani per mitjà de la tècnica
d'anoditzat electroquímic, les quals es van obtenir a diferents condicions hidrodinàmiques de flux
(Reynolds 0, 200, 400 i 600). Al ser el diòxid de titani un semiconductor, les nanoestructures es van
sotmetre posteriorment a un tractament tèrmic controlat obtenint així una estructura cristal·lina
anatasa, la qual té la propietat de dotar al diòxid de titani de més conductivitat.
La formació de l'estructura anatasa es va poder comprovar amb ajuda d'un microscopi Raman
Confocal. També es van observar les nanoestructures de diòxid de titani en el microscopi electrònic
d'escombratge d'emissió de camp (FE-SEM), el qual va permetre caracteritzar l'estructura obtinguda:
nanotubs, en el cas de Reynolds 0, i nanoesponjes, en el cas de condicions hidrodinàmiques de flux.
Una vegada fabricades i caracteritzades les nanoestructures de diòxid de titani, es van utilitzar com
fotocatalizadors per a dur a terme la degradació del taronja de metil mitjançant la tècnica de
fotoelectrocatálisis. Aquests assajos van consistir a submergir la nanoestructura en una dissolució de
taronja de metil i aplicar sobre la mateixa un feix de llum i un potencial constants durant vuit hores.
Per a determinar l'eficàcia de la degradació, es va mesurar cada dues hores l'absorbància de la
dissolució amb ajuda d'un espectrofotòmetre, la qual cosa permetia conèixer la concentració
romanent de taronja de metil utilitzant la recta de calibrat obtinguda prèviament. Amb totes les
nanoestructures es va observar la disminució de concentració del contaminant, sent major la
degradació amb els nanotubus obtinguts a Reynolds 0, encara que molt pròxima a l'aconseguida amb
les nanoesponjes obtingudes a Reynolds 600.
Finalment, també es van realitzar assatjos de conversió del fotó incident-electró generat (IPCE) per a
determinar l'eficiència energètica de les nanoestructuras obtingudes quan se li aplica un espectre de
llum. En aquest cas són les nanoesponjes obtingudes sota condicions hidrodinàmiques de flux les que
presenten una major eficiència energètica.
[-]
[EN] This Final Degree Work has been made for the evaluation of the photocatalytic efficiency of
nanostructures of titanium dioxide with a high surface area in order to remove organic pollutant
agents in a liquid ...[+]
[EN] This Final Degree Work has been made for the evaluation of the photocatalytic efficiency of
nanostructures of titanium dioxide with a high surface area in order to remove organic pollutant
agents in a liquid effluent.
For that, first of all, titanium dioxide nanostructures has been made by electrochemical anodization
at different hydrodynamic conditions (Reynolds 0,200,400,600). Being the titanium dioxide a
semiconductor, the nanostructures are subjected to a controlled heat treatment, obtaining from it
one anatase crystallized structure, which has the property of giving to the titanium dioxide more
conductivity.
The anatase structure can be proved in the microscope Raman Confocal. Additionally the
nanostructures has been observed in the Field Emission electronic microscopy (FE-SEM), in which it is
possible to characterize the obtained structure: nanotubes if Reynolds are 0, and nanosponges under
hydrodynamic conditions.
Once characterized and made the titanium dioxide nanostructures, they were used as photocatalysts
in order to degrade the methyl orange by photoelectrocatalysis.
This test consisted of immersing the nanostructure in a methyl orange solution and apply a potential
and light beam constants for 8 hours.
For determine the efficiency of degradation, the absorbance of the dissolution has been measured
every 2 hours, with a spectrophotometer, which is made for measuring the remaining concentration
of methyl orange using the calibration curve obtained previously.
With all the nanostructures, the decrease of the concentration of the pollutant agent was observed,
being higher the degradation in the nanotubes obtained at Reynolds 0, although very close to that
achieved with nanosponges obtained at Reynolds 600.
Finally, Incident Photon to Current Efficiency test has been made to determine the energetic
efficiency. In that case, the nanosponges obtained under hydrodynamic conditions presented the
higher efficiency.
[-]
|